Cronologia de la lluita estudiantil des del final de la Guerra Civil fins a La Caputxinada (1939 – 1966)
1939
Fi de la guerra civil.
L’entrada de les tropes franquistes el 28 de gener a Barcelona va significar per a la Universitat de Barcelona la fi del seu règim d’autonomia, el qual era qualificat per les noves autoritats de “foco de infección que desparramaba por todas las provincias catalanas el virus del separatismo y el tóxico de las teorías más disparatadas (...) y el más formidable baluarte de los enemigos de Dios y de Espanya”.
La desfeta del 1939 va comportar l’exili de part de l’estament docent i la repressió i depuració dels que es van quedar.
1951
Primera vaga de tramvies a Barcelona.
Dilluns 12 de març, després de dotze dies de no pujar als tramvies en protesta per l’elevat preu del bitllet, es va produir una manifestació, el tancament de algunes fàbriques, tramvies cremats, enfrontaments amb la policia, centenars de detinguts i alguns morts. A aquella lluita van afegir-s’hi molts universitaris i va esdevenir la primera protesta política massiva contra el franquisme i la carestia de la vida.
1956
Esdeveniments a la Universitat de Madrid.
Arran de la mort d’Ortega y Gasset, l’octubre del 1955, el règim franquista, mancat d’intel·lectuals com estava, va voler apropiar-se de la memòria del filòsof. La reacció del universitaris madrilenys no es fa esperar i van signar un manifest, el febrer de 1956, en què denunciaven el monopoli del pensament i de la vida universitària. A partir d’aquest manifest i de les eleccions a delegats es produiran forts enfrontaments amb el règim. Tanmateix malgrat la criminalització per part de la premsa i la repressió policial, que va acabar amb l’empresonament d’un gran nombre d’universitaris, la lluita ja no minvarà fins acabada la dictadura. Els esmentats enfrontaments van significar, el trencament amb el SEU, el sindicat del règim, que fou l’organització política orientada al control i a la propaganda ideològica dins la universitat.
1957
Segona vaga de tramvies a Barcelona.
Entre el 14 i el 25 de gener es va produir un segon boicot als tramvies com a conseqüència d’un nou augment del preu del seu bitllet. La politització de la lluita resultava evident, per la qual cosa va representar una segona afronta contra el règim franquista en la qual la universitat hi va tenir un paper important. Professors com Jaume Vicens i Vives varen encapçalar el moviment intel·lectual de suport. Aquest esdeveniment va significar a la Universitat de Barcelona el trencament amb el SEU, tal i com ho havien estat les lluites de 1956 per la Universitat de Madrid.
Els dies 18 i 19 de febrer es produeixen els Fets del Paranimf de la Universitat de Barcelona. Diverses protestes, clarament contra el règim franquista, van provocar que les autoritats tanquessin la universitat. En resposta al tancament, es va realitzar al Paranimf de la universitat una assemblea Lliure d’Estudiants amb un manifest on es reivindicava el reconeixement dels drets culturals i polítics de les nacionalitats històriques, l’establiment de llibertats polítiques, el reconeixement dels drets dels pobles a la veritat i l’aplicació d’una política socialment justa.
1959
Comença la consolidació del règim franquista.
Després del suport dels Estats Units al règim franquista i del Pla d’estabilització, l’Estat Espanyol s’obre a un nou model, començarà un temps de pantans, turisme, “el desarrollismo”, però també disputes internes en el si del franquisme.
1964-65
Efervecència de les lluites universitàries.
Neix la Unión de Estudiantes Demócratas (UED)
1966
Caputxinada. A la universitat catalana de l’any 1966, anticipant-se al Maig del 68 francès, s’hi respirava un esperit de llibertat. Però si la revolta dels estudiants francesos va significar un canvi cultural, la lluita dels estudiants catalans va significar una protesta política.
El mes de febrer d’aquest any s’havia anunciat a tot arreu la constitució del primer Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), s’esmentava el dia, el 9 de març, així com les intencions, però per raons òbvies de clandestinitat, no s’anomenava el lloc.
Dimecres 9 de març
El matí del dia 9 només 10 persones sabien el lloc on es faria l’assemblea per a la constitució d’una primera institució democràtica a la universitat catalana. A les 16:00 hores, però, 557 persones ja feien cap amb discreció al lloc. I el lloc era ni mes ni menys que al Convent dels Caputxins de Sarrià de Barcelona, d’aquí el nom de caputxinada.
Al punt de començar l’assemblea hi havia uns cinc-cents estudiants, dels quals un centenar eren noies, a més hi havia trenta-tres intel·lectuals i artistes, dos delegats estrangers -un dels quals va resultar ser un agent de la CIA- i set periodistes. Un gran desafiament al règim franquista que ja havia declarat amb anterioritat que era una reunió no autoritzada.
A les quatre en punt de la tarda es va tancar la porta del convent. La sala d’actes era plena a vessar. Es va constituir la taula presidencial i es va declarar oberta l’assemblea constitutiva.
El filòsof Paco Fernandez Buey va llegir un manifest que havia estat redactat per Salvador Espriu, Manuel Sacristán i Francesc Vallverdú. Es tractava del Manifest per una universitat democràtica, avui dia encara vigent en alguns aspectes no pas poc importants.
Agustín García Calvo, intel·lectual separat de la Universitat de Madrid pel franquisme i vingut expressament per a l’acte, va adreçar un discurs als assistents parlant de les noves necessitats del règim de canviar...
Mentrestant la policia, que ja havia esbrinat el lloc de la trobada, començà a envoltar el convent, llevat de la paret que dóna al Liceu Francès, que està sota la jurisdicció de l’estat veí. Poca estona després la policia va tallar la línia telefònica i va controlar totes les entrades i sortides.
Al primer contacte dels religiosos amb la policia se’ls informà, per boca del temible comissari Vicente Juan Creix, de : “Que esto se acabe inmediatamente y que se suspenda la asamblea y que todo el mundo salga”
Els assistents encara van tenir temps de sentir parlar al Dr. Manuel Sacristán i de constituir oficialment el Sindicat Democràtic. Es va donar per finalitzat l’acte i es va demanar de sortir ordenadament.
Aleshores, al veure que la policia pretenia escorcollar i retirar el carnet d’identitat a tots els presents, el assistents van decidir de romandre a l’edifici. Van intentar una negociació amb la policia però sense èxit, Antoni de Moragas, degà del Col·legi d’Arquitectes que hi assistia en qualitat d’intel·lectual, plantejà que amb aquestes exigències policials no podien sortir. Va ser llavors quan el pare ministre provincial dels Caputxins, Salvador de les Borges, que va facilitar la negociació fins aquell moment, declarà: “Doncs des d’aquest moment són hostes d’aquesta casa”. Assumint un clar compromís de la comunitat envers els reunits.
Des d’aquest moment va començar el setge.
“No podíem preveure de cap manera quina seria la reacció d’una autoritat que tenia totes les armes i que com a mínim, s’havia sentit burlada” va dir Maria-Aurèlia Capmany.
Les noies s’organitzaren, amb l’ajuda dels frares, per preparar el convent per passar-hi la nit, en una divisió del treball que va criticar Capmany, ja que va dir “vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina, i els nois en assemblea decisòria sobre el futur de la comunitat”.
Dijous 10 de març
Després de la primera nit l’endemà va aparèixer el problema dels aliments . La comunitat que vivia austerament, no tenia menjar per als més de cinc-cents hostes. Es va desplegar un moviment de solidaritat des de l’edifici del Liceu Francès des d’on es va llançar menjar, fet que va provocar una acció repressora de la policia, tanmateix fallida arran de la intervenció del cònsol francès. El pare Salvador de les Borges va sortir, ja que els únics que poden sortir eren els frares, per reunir-se amb el governador civil i el bisbe. L’autoritat civil va comunicar que responsabilitzarien als frares, si no feien fora els encerclats.
El que havia estat professor de la Universitat Autònoma republicana, el Dr. Jordi Rubió i Balaguer va impartir una classe. Al convent s’hi van organitzar xerrades, debats i recitals poètics. Malgrat la tensió evident que es respirava hi havia alegria i sensació de llibertat.
Al mateix temps es van fer sis o set manifestacions simultànies en suport dels frares i els tancats que van ser durament reprimides. Els periodistes estrangers que van cobrir l’esdeveniment van ser expulsats. Es va demanar la intervenció de la Creu Roja i de Càrites, es va fer una carta adreçada a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. Els assetjats van decidir resistir i estendre al lluita.
Divendres 11 de març
El pare Salvador de les Borges va intentar negociar de nou. El governador Ibáñez Freire no el va voler ni veure, i amb el bisbe Modrego no es va arribar a cap solució.
Espriu i un estudiant van emmalaltir. De primer no es va permetre l’entrada de cap metge, finament hi varen accedir.
Franco, el dictador, va dir al seu ministre Camilo Alonso Vega, “quiero que este asunto acabe cuanto antes”. El setge policial estava tenint repercussió internacional, ja que els frares en les seves sortides portaven informació i documents amagats en el seva caputxa que enviaven a l’exterior.
A les dotze del migdia la policia va amenaçar d’entrar a la força si no obrien les portes.
El franquisme estava disposat a trencar d’aquesta manera el Concordat amb l'Església.
Van esbotzar una porta i a cops de porra i amb grans crits, la policia va entrar al convent i a la sala d’actes. Alguns estudiants es van poder escapar per la banda del Liceu Francès, d’altres es van poder amagar, la majoria va haver d’entregar la documentació a la policia.
No hi va haver ferits. Guillem Martínez arriscant-se molt va fer la darrera foto.
Es van requisar 435 carnets d’estudiants. Als intel·lectuals, excepte Espriu i Rubió, se’ls va fer passar 72 hores a la comissaria on van ser interrogats.
Més tard van venir les represàlies.
11 de maig
Manifestació d’un grup de capellans contra les tortures inflingides als estudiants. La policia va respondre a cops de porra i amb més detencions.
12 de maig
Divuit professors que havien participat a la Caputxinada van ser suspesos de feina i sou.
Al llarg de l’any
Detenció de la Junta de Delegats de la Universitat de Barcelona.
La comunitat de Caputxins va ser durament criticada i atacada en diverses ocasions.
Hi va haver un ampli moviment de solidaritat popular com feia anys que no es produïa.
Ampli ressò a la premsa estrangera.
Va néixer el primer organisme unitari que representava tota la Catalunya en lluita contra el franquisme, la Taula Rodona, per primer cop des del 1939. Després, i com a conseqüència d’aquesta, naixeria la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques que va derivar en l’Assemblea de Catalunya.
Es va fer un pas cap la recuperació del català.
Es va connectar els universitaris, anteriors a la guerra civil, amb les noves generacions que no havien viscut la guerra ni la postguerra.