 Quan
parlem de química, massa sovint associem aquesta ciència
a fórmules abstractes a les pissarres, llibres o pantalles
digitals, o a grans teories i models amb suport més o menys
matemàtic. Ens és però més difícil
pensar en la pràctica quotidiana dels químics, en
els seus espais de treball, en la seva cultura material i els seus
experiments. Encara ens resulta més difícil imaginar
la vida quotidiana dels químics en el passat, i reflexionar
fins a quin punt els químics i químiques actuals són
hereus d’antigues cultures experimentals que poc a poc han
forjat la identitat present d’aquesta ciència.
A través de la recerca que han fet els historiadors
de la química en les darreres dècades, l’exposició
ens transporta, com en un viatge al passat, als tallers
alquímics i metal·lúrgics en els
orígens de la química, però també a
espais d’experimentació com el d’Andreas
Libavius, considerat per a molts historiadors com un
dels fundadors de la química com a branca del saber amb personalitat
pròpia a finals del segle XVI. A través dels gravats
i il·lustracions del segle XVIII, podem també reconstruir
els experiments de química pneumàtica
(la nova química dels aires que acabà per sempre amb
la concepció de l’aire atmosfèric com a substància
homogènia i simple). Viatgem així al laboratori de
Joseph Priestley, com a pas previ per a endinsar-nos al laboratori
del famós Antoine-Laurent Lavoisier,
considerat per a molts com el pare de la química moderna,
amb la seva teoria de la combustió, de l’acidesa i
el desenvolupament de la nova nomenclatura. Tot un aparell teòric
que no es pot entendre sense el seus sofisticats instruments i experiments
al seu laboratori privat.
La química orgànica no seria segurament
comprensible sense els anys daurats de Justus
Von Liebig al seu laboratori de Giessen, amb els estudiants
treballant activament en problemes de química animal i vegetal
de l’època, i utilitzant instruments nous de fiabilitat
analítica fins llavors insospitada. Tampoc la peculiar cultura
experimental de la química física es podria entendre
sense entrar per uns moments al laboratori
de William Ramsay i examinar els aparells que va utilitzar
per a la identificació dels gasos nobles a finals del segle
XIX. Finalment, noves interseccions creatives entre la física
i la química al segle XX es comprenen millor obrint les portes
dels laboratoris de dos genis de la ciència com Marie
Curie i Linus Pauling,
i observem el seu treball quotidià amb materials radioactius
i amb raigs X respectivament.
L’exposició pretén per tant
animar als químics professionals, als estudiants de química
i als de ciències en general a reflexionar sobre els orígens
i evolució de la seva professió, a submergir-se en
els espais que configuraren en el passat el treball quotidià
al laboratori. Ens ajuda també a aplicar en aquest Any
de la química, la famosa frase del cantant Raimon: “Qui
perd els orígens, perd identitat”.
|