Els economistes nord-americans Alvin E. Roth i Lloyd S. Shapley han guanyat el premi Nobel d'Economia 2012 per la seva recerca sobre com relacionar diferents agents econòmics dins d'un mercat. Per exemple, com un alumne aconsegueix accedir a una escola o com un pacient pot trobar un donant d'òrgans. El premi, valorat en 920.000 euros, reconeix la "teoria de les assignacions estables i la pràctica del disseny del mercat". Segons el jurat "el guardó d'aquest any s'ha atorgat per un exemple destacat d'enginyeria econòmica".

Un dels membres del comitè dels premis Nobel, Tore Ellingsen, ha manifestat que, quan els recursos són limitats, una qüestió central és qui aconsegueix què. "Quin treballador aconsegueix quin treball? Quin estudiant aconsegueix anar a quina escola? Quin pacient té accés a quin òrgan transplantable?". La teoria desenvolupada pels guanyadors del premi dóna respostes a aquestes preguntes.

Els guardonats estudien la manera com les persones prenen decisions i com això pot servir per predir tendències i dissenyar un mercat ideal.

Alvin Eliot Roth

Nova York, 19 de desembre de 1951

Inicià la seva carrera acadèmica com a professor a les universitats d'Illinois (1974-1982), Pittsburgh (1998) i des d'aquest darrer any a la Universitat de Harvard. Ha centrat la seva recerca en la teoria dels jocs, el disseny de mercats i l'economia experimental. En un àmbit més pràctic, ha concebut sistemes per a optimitzar l'assignació d'oferta i demanda de recursos en àmbits de l'administració d'entitats públiques i privades, tals com un programa per a metges residents, per a la incorporació d'alumnes a centres d'ensenyament secundari a Nova York i a Boston i també per als donants en transplantament de ronyó.

Lloyd Stowell Shapley

Cambridge, Massachussets, 12 de juny de 1923

Fill de l'astrònom Harlow Shapley, el 1943 fou mobilitzat a Xina, on dugué a terme tasques de descodificació durant la Segona Guerra Mundial. El 1948 es graduà en matemàtiques a la Universitat de Harvad i el 1953 es doctorà a la de Princeton. De 1954 a 1981 treballà a l'empresa privada RAND Corporation. Des d'aquest darrer any és professor a la Universitat de Califòrnia-Los Angeles. La seva contribució s'ha centrat en el desenvolupament de models matemàtics en diferents àmbits de la teoria dels jocs. Entre diversos algoritmes i solucions que duen el seu nom, hom pot esmentar el "valor Shapley", introduït en la seva tesi doctoral, que designa un mètode d'assignació de beneficis en un entorn cooperatiu.

Els economistes nord-americans Thomas Sargent i Christopher A. Sims van guanyar el premi Nobel d'Economia 2011 per la seva recerca empírica sobre la causa i efecte en la macroeconomia.

Sargent és conegut pel seu treball a la dècada dels 70 sobre la "teoria d'expectatives racionals", la qual es basa en que la gent basa el seu comportament no tan sols en les polítiques del govern, sinó en el que esperen d'aquestes polítiques i l'impacte que tindran en un futur. El seu treball té una gran influència actualment, a mesura que els bancs centrals de tot el món lluiten per a impulsar economies trontollants sense provocar una gran inflacció en el futur. Una de les respostes, segons un escrit de Sargent, és que ho poden fer sols. La bona política monetària, assegura Sargent, és impossible sense una bona política fiscal: una conclusió preocupant donat que l'estira-i-arronsa polític a Washington ha portat a un estancament de les polítques fiscals.

Sims és conegut pel seu treball amb els mètodes emprats per suggerir relacions estadístiques entre grans quantitats de dades. Igual que Sargent, va portar a terme bona part dels seus seus primers treballs a la Universitat de Minessota, on va impartir docència entre 1974 i 1990. Després d'una temporada a Yale, el 1999 va passar a Princeton. El 1980 Sims va mostrar com les regressions de vectors, una tècnica estadística que ara és àmpliament utilitzada pels economistes, podia ser aplicada a l'estudi de canvis en l'economia. Aprofundir en aquesta aplicació va representar un gran avançament en la macroeconomia. Sims va continuar treballant en aquesta línia, cercant les connexions de cause i efecte en l'economia.

Thomas John Sargent

Pasadena, Califòrnia, 19 de juliol de 1943

L'any 1964 es llicencià a la Universitat de Berkeley i es doctorà a la de Harvard. Ha estat succesivament professor a les universitats de Pennsylvania (1970-1971), Minnesota (1971-1987), Chicago (1991-1998), Stanford (1998-2002) i Princeton (2009), i és també professor a la Universitat de Nova York des de 2002. Ha fet aportacions cabdals en macroeconomia, especialment a la teoria de les expectatives racionals.

Christopher Albert Sims

Washington, D.C., 21 d'octubre de 1941

L'any 1963 es llicencià en matemàtiques a la Universitat de Harvard, on es doctorà l'any 1968 en economia i fou professor ajudant fins el 1970, que passà a la Universitat de Minnesota. Posteriorment va exercir la docència a les universitats de Yale (1990-1999) i Princeton (des de 1999). Especialitzat en econometria i macroeconomia, la seva aportació principal és la dels models dels vectors autoregressius, a través dels quals hom defineix la interdependència entre sèries temporals múltiples.

Els professors nord-americans Peter A. Diamond i Dale T. Mortensen i el xipriota Christopher Pissarides van guanyar el premi Nobel d'Economia 2010 pels seus estudis sobre la influència de la normativa i la política sobre l'atur, els salaris i les baixes laborals. En concret, els tres economistes van rebre el guardó per les seves anàlisis dels mercats amb friccions de cerca. Els seus estudis aprofundeixen en els search markets o mercats de cerca, com el mercat laboral, en els quals és necessari emprar temps i recursos econòmics perquè l'oferta i la demanda es trobin. Això provoca "friccions" en la cerca, que es tradueix en treballadors en l'atur, insatisfets i sense ingressos, i llocs de feina no coberts, el que també afecta negativament a les empreses. Segons l'Acadèmia, la teoria dels tres guardonats és especialment útil per qui desenvolupa les polítiques econòmiques i per explicar problemes en microeconomia. El professor Pissarides justificava que les actuals taxes d'atur són un gran problema en termes de política econòmica, que els models tradicionals no encaixaven bé amb la nova realitat.

Peter Arthur Diamond

Nova York, 19 d'abril de 1940

Graduat en matemàtiques per la Universitat de Yale (1960) i doctorat en econòmiques pel Massachusetts Institute of Technology (MIT), fou professor assistent i professor assistent associat a la Universitat de Califòrnia Berkeley (1963-1965). L'any següent passà al MIT, on ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica com a professor associat (1966-1970), i professor des de 1970, i cap del departament de ciències econòmiques (1985-1986). La seva recerca s'ha centrat en els camps de les finances públiques, l'optimització dels recursos, la distribució del risc, la taxació i la seguretat social. A les dècades dels anys vuitanta i noranta fou membre del Consell Assessor sobre la Seguretat Social del govern nord-americà.

Dale Thomas Mortensen

Enterprise, Oregon, 2 de febrer de 1939

Graduat l'any 1961 a la Willamette University de Salem i doctorat a la Carnegie Mellon University de Pennsilvània (1967), ha desenvolupat la seva carrera acadèmica principalment a la Northwestern University d'Aarhus. El seu camp de recerca se centra en les distorsions en el mercat de treball provocades per l'atur, del qual n'ha analitzat les variables per aprofundir en el concepte d'atur friccional.

Christopher Antoniou Pissarides

Nicòsia, Xipre, 20 de febrer de 1948

Graduat a la Universitat d'Essex (1971) i doctorat per la London School of Economics el 1973, on ha desenvolupat la seva carrera docent i de recerca. S'ha centrat en l'estudi del mercat laboral i de les seves interaccions amb el marc macroeconòmic i, per a explicar-les, ha formulat la teoria de l'ajustament, un model matemàtic per a la sistematització de relacions mútuament beneficioses entre actors econòmics (emprat, entre d'altres, per a l'anàlisi de l'atur friccional).

Els economistes nord-americans Elinor Ostrom i Oliver E. Williamson van guanyar el premi Nobel d'Economia 2009 per les seves anàlisis de l'organització econòmica, tant en l'economia de la propietat comuna com des de la perspectiva empresarial. Conjuntament han assentat les bases de la recerca del ràpid creixement de les organitzacions econòmiques. Elionor Ostrom ha desenvolupat la teoria de com els fons i recursos públics han de ser controlats i emprats per a la supervivència de l'estat del benestar amb règim de seguretat social. La tesi principal d'Oliver E. Williamson és que els mercats, les organitzacions jeràrquiques i les empreses són les millors maneres d'organitzar els diferents mètodes per a la solució dels conflictes econòmics. La seva teoria implica que els comerciants tenen més probabilitats de portar a terme les seves transaccions en una relació de negocis

Elinor Ostrom

Los Angeles, Califòrnia, 7 d'agost de 1933 -- Bloomington, Indiana, 12 de juny de 2012

Graduada (1954) i doctorada (1965) a la Universitat de Califòrnia, on també treballà com a analista al departament de personal (1957-1961). El 1965 s'incorporà com a professora visitant a la Universitat d'Indiana, on desenvolupà la carrera acadèmica i on el 1973 cofundà amb el seu marit Vincent Ostrom el Programa d'Estudis sobre Teoria Política i Anàlisi de Gestió, que dirigí fins el 2009. Ocupà també altres càrrecs com el de professora del Departament de Ciències Polítiques (1974-1991), del qual fou catedràtica, i el de codirectora del centre per a l'Estudi de les Institucions, la Població i el Canvi Mediambiental (1996-2006). Les seves recerques se centraren en la propietat compartida de col·lectius d'usuaris (commons) i la seva gestió en contraposició tant a la propietat pública estatal com a la privada.

Oliver Eaton Williamson

Superior, Wisconsin, 27 de setembre de 1932

Graduat a la Sloan School of Management del Massachussets Institute of Technology (1955), l'any 1960 obtingué el Master of Business Administration a la Universitat de Stanford, i el 1963 es doctorà a la Carnegie Mellon University. Ha exercit la docència a les universitats de Berkeley, Califòrnia, Pennsilvània i Yale. Ha estat consultor en diversos organismes de govern, entitats docents i acadèmiques i corporacions privades i públiques. Els seus estudis se centren en els costos de transacció, i ha mostrat com els actos econòmics que hi són involucrats desenvolupen mecanismes de govern i de resolució de conflictes.

L'economista nord-americà Paul Krugman va guanyar el premi Nobel d'Economia 2008 per la seva anàlisi sobre els patrons comercials i la localització de l'activitat econòmica. El guardonat ha elaborat una profunda anàlisi per explicar per què alguns països controlen el mercat internacional. Els seus treballs, molt variats, han analitzat la crisi dels "tigres asiàtics", el mercat immobiliari, els tipus de canvi, la competitivitat, la crisi de divises o la inversió estrangera. Segons l'Acadèmia, l'enfocament de Krugman està basat en la premissa de que alguns béns i serveis poden ser produïts més barats en sèrie, concepte que es coneix popularment com a economia d'escala. Mentrestant, els consumidors demanden un subministrament variat de béns. Com a resultat, la producció a petita escala per a mercats locals és reemplaçada per una producció a gran escala mundial, on les firmes amb productes semblants competeixen entre si. Aquest tipus de comerç implica una especialització i producció a gran escala, el resultat de les quals són preus baixos i una gran diversitat de productes bàsics.

Albany, Nova York, 28 de febrer de 1953

El 1974 es graduà en ciències econòmiques a la Universitat de Yale i el 1977 es doctorà al Massachussetts Institute of Technology (MIT), on ha estat professor, així com també ho ha estat a la Universitat de Stanford i a la London School of Economics. Des de l'any 2000 és professor de política i economia internacionals a la Universitat de Princeton. A més, ha estat assessor del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, les Nacions Unides, la Comissió Trilateral i el Departament d'Estat nord-americà, i participà en el consell d'assessors econòmics del president Bill Clinton. Columnista del The New York Times des de 1999, és considerat un dels economistes amb més influència sobre l'opinió pública. Ha tractat temes lligats a la globalització, com el creixement accelerat de les economies emergents del Sud-est asiàtic, i la crisi financera que aquestes patiren el 1997, l'estancament de l'economia japonesa, la inflació als EUA i les interrelacions entre política i economia, aspecte en el qual s'ha distingit per les dures crítiques adreçades a la política econòmica del govern de G.W. Bush. En canvi, ha prestat un suport explícit a moltes de les polítiques econòmiques del president Barack Obama. Des de finals de la primera dècada del segle XXI s'ha centrat en l'anàlisi de la crisi financera mundial, i en aquest àmbit s'ha mostrat molt crític tant amb el Partit Republicà dels EUA com amb la política econòmica adoptada per alguns estats europeus i les institucions de la Unió Europea per afrontar la crisi de l'euro.

Els economistes nord-americans Leonid Hurwicz, Eric S. Makin i Roger B. Myerson van guanyar el premi Nobel d'Economia 2007 per establir les bases de la teoria del disseny dels mecanismes. La Reial Acadèmia sueca de les Ciències va indicar que les investigacions dels guardonats expliquen els procediments de presa de decisions en les transaccions econòmiques. Els tres investigadors van establir els fonaments de la teoria del disseny dels mecanismes, que juguen un paper cabdal en les ciències econòmiques i polítiques contemporànies. De fet, els guardonats van estudiar com determinar el millor i més eficient mètode per a l'assignació de recursos en funció de la informació disponible. La teoria va ser iniciada per Leonid Hurwicz i ajustada i aplicada per Eric S. Maskin y Roger B. Myerson. El treball dels tres economistes s'han emprat en diversos camps de l'economia: negociacions laborals, regulació dels mercats financers, subhastes, etc. A més, han ajudat en la presa de decisions en qualsevol tipus de transacció, en funció de la informació privada que posseeixen els diferents agents i de com fan ús d'aquesta depenent dels seus propis objectius. Aquesta teoria va més enllà de la teoria de l'oferta i la demanda, la qual exposa que sota condicions ideals es produiria una assignació eficient dels recursos disponibles. Però la realitat és que el mercat, en general, és imperfecte, i la competència no és el que podria ser. A més, en moltes ocasions els consumidors no posseeixen tota la informació que haurien de tenir. Les bases de les negociacions és buscar mecanismes per a produir transaccions. Per exemple, el venedor està disposat a vendre per sota d'un preu i el comprador està disposat a comprar per sobre d'aquest preu, però ningú reconeix obertament el preu que acceptaria. Com que no hi ha transacció, ningú guanya, i s'han de buscar mecanismes o regles de joc perquè aquesta es produeixi i sigui el més beneficiosa possible. I un objectiu pot anar del benestar social al benefici privat. Llavors, es tractaria d'establir el millor mètode per a l'assignació de recursos. La teoria posa, a més, en relleu, el paper destacat dels incentius en el comportament dels diferents agents en qualsevol sistema econòmic. En resum, els treballs dels tres economistes ajuden a distingir les situacions on el mercat funciona correcta o malament.

Leonid Hurwicz

Moscou, 21 d'agost de 1917 -- Minneapolis, Minnesota, 24 de juny de 2008

De família jueva d'origen polonès refugiada a Rússia, de petit es traslladà a Polònia. Graduat en dret a la Universitat de Varsòvia (1938), estudià a la London School of Economics (1939) i el 1940 s'establí definitivament als EUA, on fou successivament professor a la Universitat de Harvard, al Massachussetts Institute of Technology i a la Universitat de Chicago. Des de 1951 fou professor de la Universitat de Minnesota, on el 1961 fou nomenat professor emèrit de la teoria econòmica, matemàtiques financeres, economia pública i mecanismes i institucions. Fou també professor visitant i doctor honoris causa de diverses universitats, entre les quals la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou el primer a rebre aquesta distinció a la Facultat d'Economia i Empresa el 1989. A la dècada dels seixanta comença a investigar sobre els mètodes d'assignació de recursos òptims en els mercats inspirant-se en la teoria de jocs, punt de partida per a la teoria del disseny de mecanismes.

Eric S. Maskin

Nova York, 12 de desembre de 1950

Llicenciat en matemàtiques a la Universitat de Harvard (1972) i doctorat en matemàtiques aplicades (1976), cursà un màster a la Universitat de Cambridge (1977), on treballà de professor (1976). De 1980 a 1984 donà classes a l'Institut de Tecnologia de Massachussetts i, des de l'any 2000, exerceix la càtedra Albert O. Hirschman de professor de ciències socials de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton. A partir dels estudis econòmics realitzats per Leonid Hurwicz, definí la teoria de la implementació, amb la qual és possible determinar les característiques d'un mecanisme capaç de donar només resultats òptims. Aplicats als mercats, permet assignar els recursos de la manera més eficient en funció de la informació disponible.

Roger B. Myerson

Boston, Massachusetts, 29 de març de 1951

Estudià a la Universitat de Harvard, on es graduà en matemàtques aplicades i es doctorà en economia (1976). Ha treballat a la Universitat de Cambridge i, des de 2007, és professor d'economia de la informació i de teoria de preus a la Universitat de Chicago.La seva aportació ha estat important per al perfeccionament de la teoria dels mecanismes, iniciada a la dècada de 1960 per Leonid Hurwicz i treballada també per Eric S. Maskin. Aquesta teoria permet discernir quan els mercats funcionen bé i quan no, i és capç de definir la manera òptima d'assignar els recursos en funció de la informació disponible. Desenvolupà, també, un model matemàtic per a avaluar les eleccions.

L'economista nord-americà Edmund S. Phelps va guanyar el premi Nobel d'Economia 2006 per les seves anàlisis en política macroeconòmica. Va néixer l'estiu de 1933, en els pitjors temps de la depressió dels EUA, i va veure com els seus pares perdien els seus treballs, sobrevivint durant anys gràcies a l'ajuda dels avis. A finals de la dècada de 1960 va millorar l'anomenada corba de Phillips, fórmula segons la qual hi ha una clara relació entre la inflació i l'atur. Segons els seus estudis, els governs poden reduir l'atur mitjançant mesures de reactivació fiscal i monetària, encara que pagant un obligat cost per l'increment de la inflació. Phelps va arribar en els anys 60 a la conclusió que el desenvolupament de la inflació no només depenia de l'atur, sinó també de les expectatives d'apujament dels preus i dels sous per part dels empresaris i assalariats. Això va conduir a una interpretació totalment nova de la corba de Phillips. Des de llavors, aquesta nova teoria exerceix una notable influència en les decisions dels polítics i governants de bancs centrals d'arreu del món. Aquests ja no poden simplement compensar objectius en ocupació i inflació per a determinar les seves polítiques pressupostàries, tributàries i monetàries, sinó que deuen tenir en compte que les decisions d'empresaris i assalariats generen expectatives que s'han de contemplar com a factors molt importants. Phelps es va dedicar a començaments dels anys 90 a investigar els països de l'Europa Oriental, que després del trencament amb la Unió Soviètica, esperaven establir un sistema econòmic capitalista i pugnaven per establir les institucions necessàries. Això el va portar, més tard, a investigar si els països amb fortes taxes de creixement econòmic com els EUA, Suècia, Finlàndia i Irlanda, posseïen millors institucions i mitjans que països que no havien experimentat aquest boom, com Alemanya, Itàlia, Àustria i Espanya.

Evanston, Illinois, 26 de juliol de 1933

Graduat a la Universitat d'Amherst (1955) i doctorat a la de Yale (1959), després d'uns anys en aquesta universitat i la de Pennsilvània, el 1971 fou nomenat professor a la Universitat de Columbia, on desenvolupà la major part de la seva carrera acadèmica i científica. Ha tingut càrrecs d'assessor i consultor en diversos organismes del seu país i internacional, entre els quals el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD) entre 1991-1994. El 1981 ingressà a l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA i el 2000 fou nomenat membre honorífic de l'Associació Econòmica Americana. En els seus treballs ha relacionat les expectatives d'inflació amb l'índex d'atur i ha postulat una taxa d'atur natural. També ha estudiat els factors que repercuteixen en la formació de capital, en particular la tecnologia i la qualificació de la mà d'obra, i ha defensat la conveniència d'incentius sobre els salaris més baixos per tal de promoure la millora de la productivitat.