En memoria de Maurice Duverger
Quan l’any 1988 la UAB va concedir, a proposta de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, el doctorat Honoris Causa al professor Duverger, es reconeixia amb justícia el seu paper immens en la configuració de la disciplina.
Amb una formació inicial jurídica (però reforçada amb estades a l’Alemanya d’entreguerres, on es va familiaritzar amb grans noms de la tradició sociològica alemanya, des de Simmel fins a Weber), Duverger va fer allò que cal per constituir una disciplina científica: formular conceptes (partit de masses, afiliació indirecta o règim semi—presidencial), reunir observacions comparades i atrevir-se a proposar lleis, en el sentit físic de la paraula, associant determinats fenòmens observables.
Més enllà de formalismes institucionals, Duverger identifica com el joc de les relacions entre les institucions en un règim democràtic depen, fonamentalment, de com actuen i competeixen les forces polítiques. Encara que estiguem en un règim parlamentari, si el partit dominant té una majoria absoluta, els mecanismes de control parlamentari sobre el govern deixen de funcionar. I això, que avui ens sembla una evidència, no ho era en els anys del constitucionalisme de post-guerra.
En segon lloc, com actuen els partits? Sobre la base de les divisions existents en la societat, els mecanismes institucionals de la competició electoral ( el sistema electoral ) poden afavorir, bé la convergència i integració de partits propers, bé la pervivència indefinida dels partits existents o, fins i tot, el sorgiment de nous partits. Bipartidisme o multipartidisme ( amb tendència a la cooperació o a la rigidesa en les relacions entre partits) ja no són atribuïts a propensions atàviques existents a cada societat, sinó que són respostes racionals adoptades per electors i dirigents polítics, a partir dels condicionaments del sistema electoral, i institucional, en termes més generals. Les partis politiques (1951), la seva obra fonamental, és encara avui un monument insuperat, en la seva combinació de coneixement detallat de la vida política de diversos països, en la capacitat d’anàlisi dels processos i en l’atreviment en la formulació d’hipòtesis.
Tot això ha passat a incorporar-se, ja no al debat intern entre els acadèmics, sinó fins i tot a la pràctica política i legislativa. La contumaç incapacitat dels partits polítics catalans per adoptar una llei electoral per al Parlament de Catalunya, té molt a veure amb una absorció obedient ( i potser massa acrítica) de l’anàlisi de Duverger.
Duverger també encarna una certa concepció del treball científic i de la responsabilitat de l’acadèmic. L’acadèmic ensenya; i per tant la generació de material docent és una part essencial del seu treball. Les diverses edicions dels seus manuals ( Institucions Polítiques i Dret Constitucional, però també Els mètodes de les Ciències Socials) en són una prova.
En segon lloc, l’acadèmic és també un ciutadà i ha de posar els seus coneixements a disposició dels seus conciutadans, assumint la responsabilitat d’informar i contribuir a formar (en el doble sentit de la paraula: educar i donar forma) l’opinió pública. I en el cas de Duverger, això englobarà un ampli ventall d’activitats: des de la seva col·laboració a Le Monde durant gairebé cinquanta anys ( com a articulista i també com a editorialista) fins a la publicació d’assajos sobre la realitat política del seu temps, com Janus (traduït aquí com Las dos caras de Occidente) dedicat a les transformacions de la democràcia, Els tarongers del llac Balaton, sobre la crisi del socialisme real, o L’Europa dels Homes, sobre la integració europea.
I aquesta posició “ciutadana” el porta també a l’assumpció de responsabilitats i riscos. El 1955 publica l’informe, sol·licitat per la Unesco, sobre la participació de les dones en política – treball absolutament pioner; polemitzarà amb el general De Gaulle sobre la instauració de la Vª República, passant per damunt de totes les tradicions parlamentàries franceses; i acabarà com a diputat al Parlament Europeu, elegit en les llistes del Partit Comunista Italià.
La seva influència intel·lectual i acadèmica a Espanya serà enorme, especialment entre els politòlegs catalans que comencen a fer-se visibles a partir de finals dels anys 60. Però es tracta d’una influència datada: a partir dels anys 80, la disciplina gira cap al món anglosaxó, cap a la llengua anglesa i cap a concepcions més “acadèmiques” i menys atentes a les demandes de la realitat política i de la societat. Per això commemorar Duverger en el moment de la seva desaparició té també el sentit de retre homenatge a una concepció “antiga” de les ciències socials (però no necessàriament errònia).
Joan Botella
Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia
Cartell
Punt de llibre
