Exposició presencial

Tòtem. Joan Salvat i Ferré

“Que el límit sigui el punt final, o el punt d’inici, tant se val.
Sempre conformarà la referència, el correlatiu objectiu per saber enllà on ens haurem de moure.
Així neix l’ésser que es perfà en indestriable barreja, que malgrat tot ja ha triat del tot la porció, la mica que farà “de mica en mica” un cos i ànima original.
Matèria? Forma? Esperit? Energia? Continu material immaterial?
Mentrestant, per a la desfeta dels somnis, sostingudament, un mar de pluges ancestrals va fent tot de suports, toixos carreus de pedra que s’apilen sostinguts per altres inefables codines de gran tonatge, recolzades a l’hora per l’aire ingràvid i gens feixuc de partícules còsmiques que per art de màgia, només per art de màgia, ho aguanten tot.

Ho aguanten tot fins el miratge de cames bellugadisses amb geotropisme positiu i testes pensants al capdamunt de la pesada i encaixada geometria de blocs prismàtics, primitius, primats, que encara sostenen l’ésser.
Amb tot, el conjunt, ja és un tòtem, sagrat i enaltit a la categoria de símbol. Del seu dins prohibidor, sacralitzador: un sol camí. Del seu fora obridor, desacralitzador: un desvari de camins. I a l’inrevés també. Fins l’enderroc proper. Fins la nova naixença. Tot pel món dels tangibles de la natura fosca que empeny, i dels intangibles que de tu ens vénen, Plató, car no podem viure –malgrat la postmodernitat- en un món sense construccions metafísiques. Aquelles mateixes que alhora ens empresonen i alhora ens alliberen, 
i amb aquella interrogació tan elemental i alhora tan irresoluble, de què és primer si l’ou o la gallina.”

Text de Josep Vicens-i-Planagumà que acompanya la peça escultòrica de Joan Salvat i Ferré

Dibuix amb tècnica mixta de Josep Vicens-i-Planagumà