Història del dret catalá
El dret catalá actual és el resultat d'un procés d'evolució històrica l'origen remot del qual és el dret romá clássic i postclássic i l'origen que podríem anomenar pròxim és el dret comú medieval.
L'edat mitjana
Fragment de Recull de constitucions
i ordinacions promulgades pels reis
de la corona catalanoaragonesa, dins de
Miscel·lánia de textos jurídics i històrics
Catalunya comença a caminar amb una certa independència -en aquest món no hi ha mai res absolut- des de finals del s. X, coincidint amb els orígens del feudalisme que tant marcará la idiosincrásia del país -el comte de Barcelona será com un primus inter pares1- i la seva evolució històrica. La Pau i Treva, amb les seves assemblees, exerciran un paper important en el desenvolupament de la societat i del seu sistema polític i jurídic; convertida a mitjans del s. XI la Pau de Déu en la Pau del Príncep, de les assemblees en sortiran normes importants -algunes de les quals formen part dels Usatges de Barcelona que, pel seu contingut i importáncia poden comparar-se amb la Carta Magna anglesa, aquesta uns quants anys posterior-, ampliaran els beneficiaris de la Pau, que gaudiran de la protecció del comte de Barcelona, i s'avançará en el pas de la justícia privada a la justícia pública per als delictes més greus si més no.
La Baixa Edat Mitjana portará al desenvolupament del dret i de les institucions públiques: la Corona, amb la Casa o Cort del Rei, la Cancelleria, l'Audiència i el Mestre Racional, segons es dibuixen a les Ordinacions de Pere el Cerimoniós; i el General o Generalitat, amb els tres Braços i la seva organització i privilegis respectius, Corona i Braços que constituiran el "cos místic" de Catalunya, i que es reuniran en les successives corts generals. Pel que fa al dret en totes les seves branques, es compondrá de dos elements: el dret propi (el dret vell més la legislació nova), d'aplicació preferent, i el dret comú, d'aplicació supletòria. Però, com bé diu Josep M. Pons i Guri, l'essència, la columna vertebral, la part més extensa i important del dret catalá será el dret comú; el dret propi es limitará a evitar, corregir o precisar l'aplicació del dret comú en uns casos concrets, de manera que, sense el dret comú, el dret propi no té cap sentit. Es desenvolupará un notable sistema de drets i llibertats2 que, com ha demostrat Víctor Ferro, és en la línia dels més avançats d'Europa, tot i les deficiències que pogués tenir en la seva aplicació, inevitables en tota societat humana.
Inici del cap. XXII, vol. I, llib. I,
tít. XVII, cap. XI de les CYADC (1704)
El sistema polític es basará en els pactes entre el rei i els Braços, i s'establirá una jerarquia normativa: primer de tot, el dret pactat (constitucions de cort i drets equivalents); per sota i sense possibilitat de contradir-lo, tots els altres). I la legislació recollirá la práctica i la consciència social, no pretendrá pas de canviar-les, tret d'excepcions comptades. Catalunya será terra de llibertats i d'autonomies, en plural: i seguint el model de la veïna i propera (culturalment i geográficament) Itália, gaudiran de llibertats i d'autonomia, d'acord amb els seus costums i privilegis, les persones però sobretot els diferents cossos socials: l'Església, els barons, les corporacions, les universitats (municipis), els Braços i el General. Al s. XV es desenvolupará institucionalment el pactisme, de la qual institucionalització destacará la constitució de l'Observança, coneguda també per Poc valria pels mots amb què comença3.
L'edat moderna
L'Edat Moderna continuará desenvolupant aquest sistema polític i jurídic, però augmentaran els enfrontaments amb una monarquia cada vegada més allunyada físicament i espiritual del país. Apareixeran tres compilacions del dret propi que, per reflectir gráficament la jerarquia normativa, posaran en un primer volum les normes de dret pactat i, en un segon, les del dret del rei. Tals compilacions es feien per deixar ben clars quins eren els drets dels catalans que els reis juraven respectar en pujar al tron i ser reconeguts com a tals pels seus súbdits. Justament poc després de l'aprovació i publicació de la tercera compilació de les Constitutions y altres Drets de Cathalunya el 1704 (d'ara endavant, CYADC) tingué lloc l'enfrontament amb la nova monarquia borbònica, que acabá en el que un autor -Sanpere i Miquel- ha qualificat elegíacament de Fin de la nación catalana -dissolució de les institucions polítiques més importants del Principat, fi dels drets i llibertats públics-, justament quan s'acabava de fer, a la Cort de Barcelona de 1701-1702, un pas de gegant en el perfeccionament institucional del pactisme (creació del Tribunal de Contrafaccions, entre d'altres) i quan les institucions del General avançaven vers la superació de la representació estamental i, doncs, en un sentit liberal (o preliberal) comparable al del Parlament anglès. Al retret que alguns historiadors actuals fan a les institucions, drets i llibertats suprimides de què eren antiquades, estamentals, oligárquiques, la Núria Sales ha respost que Felip V els va suprimir no pas perquè fossin poc democrátics sinó justament perquè, per a ell, ho eren massa.
Página inicial del Decret de Nova Planta
El règim de Nova Planta que en resultá va mantenir en gran part la vigència del dret catalá -i no solament del civil, com se sol dir, si bé aquest és el que ha durat més-, però subordinat a la voluntat del rei, amb uns jutges que sovint el desconeixien, recollit en uns textos que no es reeditaven... És el que podem anomenar la "foralització" del dret catalá: amb un sistema de fonts igual que el de Castella, el dret catalá ocupará el mateix lloc que a Castella ocupen, des del 1348 i especialment des del 1505, els fueros municipals. El resultat fou que aná desapareixent progressivament, sobretot al s. XIX, amb la codificació. Quedava només el dret civil. En plena Renaixença, però sota un règim polític -la Restauració- radicalment unitari i centralista, es va produir el miracle: el Codi Civil espanyol (1889) proclamava la subsistència prácticament íntegra del dret catalá i dels altres drets anomenats, despectivament i impròpia, drets forals.
El segle XIX
Al s. XIX, el dret catalá tenia en contra seu la impossibilitat de modernitzar el seu dret (Catalunya no tenia capacitat legislativa, i l'Estat espanyol no tenia cap interès a actualitzar un dret que considerava que s'havia d'extingir), la no reedició de les seves fonts legals de dret vigent (fins al 1909 no hi va haver la primera reedició de les CYADC de 17044, que no va ser pas per iniciativa ni a cárrec del govern, tot i tractar-se de legislació vigent. L'edició de 1704 havia deixat de difondre's després de la Guerra de Successió, durant la qual els austriacistes n'havien renegat perquè era una obra aprovada per Felip IV -V de Castella-; les autoritats borbòniques tampoc no la veien amb cap simpatia perquè contenia els drets i les llibertats dels catalans, especialment respecte del rei), i que aquestes eren contingudes en una compilació de redacció i maneig feixucs incomparables amb les facilitats que oferien els nous codis. Però a favor del dret catalá hi jugaven una notable popularitat i prestigi (estima i voluntat de conservar-lo pels juristes i per molta gent) que no havien tingut mai els fueros a Castella; la vigència del dret romá com a supletori, amb el prestigi que aquest tenia a Europa i la influència que havia exercit en la codificació civil; i el que alguns autors han anomenat la seva "modernitat": la "llibertat" de testar (= poques traves a la voluntat del testador, cosa que permet un sistema hereditari que facilita la conservació dels patrimonis i alhora estimula els cabalers a provar sort en la indústria i el comerç), la separació de béns en el matrimoni, la no necessitat de llicència marital per a les dones casades, l'emfiteusi (contracte no especulatiu que dóna estabilitat al censatari, que promou el desenvolupament agrícola i urbá...: que és, en definitiva, una forma no especulativa de cessió del domini dels immobles), la rescissió per lesió...
El segle XX
Disposava el Codi Civil espanyol l'elaboració d'uns apèndixs dels drets "forals" que haurien de contenir les disposicions que hom considerés dignes de conservar. Se'n van elaborar diversos projectes, un dels quals va estar a punt de ser aprovat a les acaballes de la Dictadura (1930). Però l'adveniment de la República va frustrar-ne l'aprovació, i va començar una etapa nova i llargament esperada: la d'una autonomia amb facultats legislatives en matèria civil. El Parlament de Catalunya va optar per l'elaboració de lleis especials en matèria civil adreçades a l'abolició de les discriminacions per raó de sexe i de condició filial, a l'anticipació i ampliació de la capacitat jurídica i de les llibertats civils de les persones, a la protecció dels febles (dones, infants, pagesos), al foment de l'associacionisme i el cooperativisme enfront de l'individualisme, amb un esperit que, en general, no desdiu del dret tradicional.
La sublevació militar del 1936 i el seu triomf després d'una guerra llarga i sagnant van condemnar a l'oblit el nou camí emprès -els vencedors ni tan sols es van prendre la molèstia de derogar les lleis catalanes: van declarar que quedaven sense efectes5 -. Legalment es va tornar a la situació anterior al 1931, però, a la práctica, l'hostilitat en contra de tot el que era catalá i la por dels mateixos catalans va fer que ningú no gosés invocar un dret plenament vigent. El Congrés Jurídic Nacional de Saragossa (1946) i l'elaboració conseqüent de les noves compilacions -que, tret de la de Navarra, no són tals sinó uns mers apèndixs, en el sentit més restrictiu del mot- van corregir aquesta situació i són l'antecedent immediat dels drets catalá, mallorquí, aragonès, navarrès, basc i gallec sota la Constitució de 1978.
1. Il·lustra bé aquest esperit l'episodi narrat en una de les cròniques: amb motiu de la revolta que va esdevenir-se al Regne de València impulsada per Guillem de Vinatea com a protesta per algunes donacions fetes pel mateix rei a favor d'Elionor de Castella, la reina va retreure al rei que no actués contra els revoltats de manera contundent i fins i tot sanguinária amb aquestes paraules: (segons conta Pere el Cerimoniós en la seva Crònica) "Señor, esto no lo consentiria el rey don Alfonso de Castilla, nuestro hermano, que no los degollara a todos"; al qual retret el seu marit va respondre: "Reina, reina, el nostre poble és franc e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons".
2. Drets i llibertats polítics dintre la societat estamental; limitacions i obligacions del rei i dels seus oficials; ampli reconeixement de drets als estrangers; imperi del dret fins i tot per damunt del rei; ámplies garanties processals civils i penals; limitacions al turment judicial, al procés en absència de l'acusat, a la pena de confiscació de béns... (v. Ferro, V. El dret públic catalá..., esp. p. 318 i s.).
3. "Poc valria fer Leys e Constitutions sino eren per nos e [pels] nostres Officials observadas: perço confirmants los Usatges de Barcelona, e las Constitutions del Principat de Cathalunya, Capítols e Actes de Cort, Privilegis communs e particulars, e altras libertats del dit Principat, volem e manam que aquells e aquellas sien observats [...]: volent e declarant que qualsevol letras, provisions, manaments [...] contra los dits Usatges, Constitutions, Capítols e Actes de Cort, e encara contra Privilegis, e Libertats, Usos e costums de la Esglesia, de Barons, Cavallers, e Homens de Paratge, de Ciutats, Vilas e Locs Reyals, de Ciutadans, Burgesos, de Homens de Vila del Principat de Cathalunya, e dels singulars de aquells atorgadas e de aqui avant atorgadoras fetas e faedoras per nos e successors nostres, o per nostre Primogènit o Loctinent Governador o Portantveus de Governador o per qualsevol altres Officials nostres [...] esser ipso facto nulles [...] ans volem que com a nulles [...] los Officials e Iutges [...] no obeescan ne sien tenguts obeir en manera alguna [...]. E si los dits Officials e Iutges las ditas cosas no servaran [...] volem que ipso facto incorregan en sententia e pena de excomunió [...]". Ferran II a la 1a Cort de Barcelona, 1481, cap. XXII. CYADC (1704), vol. I llib. I tít. XVII cap. XI p. 47-50.
4. Al s. XIX hi ha diverses edicions de la traducció castellana de Vives i Cebriá.
5. "Quedan sin efecto, y por lo tanto dejarán de aplicarse desde esta fecha, todas las leyes, disposiciones y doctrinas emanadas del Parlamento de Cataluña y del Tribunal de Casación, restableciéndose en toda su integridad el derecho existente al promulgarse el Estatuto" (art. únic de la llei de la Jefatura del Estado de 8-9-1939, BOE de 30-9-1939). És un cas de derogació amb certs efectes retroactius.