Zygmunt Bauman (Poznan, 1925- ): Professor emèrit de Sociologia de la Universitat de Leeds.
Membre d'una família jueva, va haver d'emigrar a Rússia quan els nazis van invadir Polònia. A la guerra, Bauman es va allistar a l'exèrcit polonès, controlat pels soviètics, amb les funcions d'instructor polític. Va participar en les batalles de Kolberg i en algunes operacions militars a Berlín. Del 1945 al 1953 va exercir funcions similars lluitant contra els insurgents nacionalistes d'Ucraïna i com a col·laborador de la intel·ligència militar. |
Font: www.artealdiaonline.com |
Durant el servei militar començà a estudiar sociologia a la Universitat de Varsòvia, carrera que va haver de canviar per la de filosofia, ja que els estudis de sociologia van ser eliminats per "burgesos". El 1953 va ser expulsat del cos militar amb deshonor perquè el seu pare havia anat a l'ambaixada d'Israel per demanar la visa d'emigrant.
El 1954 va finalitzar la carrera i ingressà com a professor a la Universitat de Varsòvia fins el 1968. A la prestigiosa London School of Economics va preparar un estudi rellevant sobre el moviment socialista anglès, que fou publicat a Polònia el 1959 i editat en anglès el 1972. Entre les seves obres posteriors destaca Sociology for Everyday Life (1964), que va ser molt popular a Polònia i que després formà part de l'estructura principal de Pensando sociológicamente (1990).
Fidel a la doctrina marxista a l'inici, amb el temps va anar modificant el seu pensament, cada cop més crític amb els prodeciments del govern polonès. Per raons polítques se li va prohibir l'accés a una plaça regular de professor, i quan el seu mentor Julian Hochfeld fou nomenat per la UNESCO a París, Bauman es va fer càrrec del seu lloc sense reconeixement oficial. Atès que les pressions polítiques eren cada vegada més grans, Bauman va haver de renunciar al partit i va ser obligat a renunciar també a la seva nacionalitat i a emigrar.
Va exercir la docència primer a la Universitat de Tel Aviv i després a la de Leeds, amb el càrrec de cap de departament. Des de llavors Bauman va escriure i publicar només en anglès, el seu tercer idioma, i la seva reputació en el camp de la sociologia va créixer exponencialment a mesura que el seu treball es donava a conèixer. El 1989 va rebre el premi Amalfi de Sociologia i Ciències Socials, atorgat per la Associazione Italiana di Sociologia, i el 1998 el premi Theodor W. Adorno de la ciutat de Frankfurt.
L'obra de Bauman comprèn al voltant de 57 llibres i més de 100 assajos. Des del seu primer treball sobre el moviment obrer anglès, li han interessat els moviments socials i els seus conflictes. Molt influït per Gramsci, mai arribà a renegar completament dels postulats marxistes. Les seves obres de finals dels 80 i inicis dels 90 analitzen les relacions entre la modernitat, la burocràcia, la racionalitat imperant i l'exclusió social. Seguint les teories de Sigmund Freud, concep la modernitat europea com el producte d'una transacció entre la cessió de llibertats i la comoditat per gaudir d'un nivell de beneficis i de seguretat.
Segons Bauman, la modernitat en la seva forma més consolidada requereix l'abolició d'interrogants i incerteses. Necessita controlar la natura, una jerarquia burocràtica i més normes perquè els aspectes caòtics de la vida humana semblin familiars i organitzats. Tanmateix, aquests esforços no acaben d'aconseguir l'objectiu desitjat, i quan la vida sembla que comença a circular per carrils predeterminats, hi ha sempre algun grup social que no encaixa en els plans previstos i que no pot ser controlat.
A la seva obra més coneguda, Modernidad y holocausto, sosté que l'holocaust no s'ha de considerar com un fet aïllat de la història del poble jueu, sinó que hauria de contemplar-se com un precursor dels intents de la modernitat per generar un ordre imperant. La racionalitat com a procediment, la divisió del treball en tasques més petites i especialitzades i l'obediència de les normes com un fet moral, van tenir un pes molt important perquè l'holocaust pogués desenvolupar-se. Els jueus van esdevenir els "estrangers" per excel·lència i Bauman afirma que encara són vigents els processos d'exclusió i desqualificació del que no es pot catalogar ni controlar.
Encara que Bauman sovint és considerat un pensador "postmodern", el seu escepticisme sobre aquest concepte el distancia dels defensors del postmodernisme. Tampoc comparteix el concepte de "modernitat" versus "postmodernitat", argumentant que les dues coexisteixen i que són les diferents cares de la mateixa moneda. Prefereix utilitzar els conceptes de modernitat sòlida i líquida.
Fonts consultades:
Biografías y vidas -- Filosofia en xarxa -- Viquipèdia
Alain Touraine (Hermanville-sur-Mer, 1925- ) Director de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales.
Touraine es va graduar d'Història el 1950 a l'École Normale Supérieure. Completà la seva formació acadèmica a les universitats americanes de Colúmbia, Xicago i Harvard. El 1956 va fundar el Centro de Investigación para la Sociología del Trabajo de la Universidad de Chile i el 1958 el Laboratori de Sociologia Industrial de França, que el 1979 passà a anomenar-se Centre d'Estudis dels Moviments Socials. |
Font: www.webislam.com |
Fins el 1958 va ser investigador del Centre National de la Recherche Scientifique. El 1960 es doctorà en Lletres i fou professor de Literatura a la Université Paris Ouest Nanterre (1966-1969). El 1981 va fundar el Centre d'Anàlisi i Invervenció Sociològics, que dirigí fins el 1993. Actualment és director de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales.
És un destacat sociòleg i intel·lectual contemporani, autor d'una vintena de llibres traduïts a nombroses llengües i creador del concepte societat postindustrial, que apareix per primera vegada al llibre del mateix nom, publicat el 1969. El seu treball es basa en la sociologia de l'acció i creu que la societat crea, modifica i entra en conflicte amb les normes socials establertes.
Ha rebut diverses condecoracions a Europa i Amèrica Llatina, de les quals cal mencionar les franceses de la Legió d'Honor i la de l'Ordre Nacional del Mèrit. També és Doctor Honoris Causa per nombroses universitats d'Europa, Canadà i Amèrica Llatina, membre honorari de l'American Academy of Arts & Sciences, de la Polish Academy of Sciences, de la Academia Europea de Ciencias y Artes, i acadèmic de la Fundación Academia Europea de Yuste. Va obtenir el Premi Sociologia de la Fondation Mattei Dogan (2006), el Social Classes and Social Movements Prize del Research Committee 47 de la International Sociological Association i el Premi de Pensament i Humanitats 2008 de la Fundación Cristóbal Gabarrón.
La seva obra pot dividir-se en tres etapes:
- Estudi del treball i consciència dels treballadors: basada en estudis de camp realitzats a Amèrica Llatina.
- Moviments socials: concretament les revoltes del "maig del 68" i els cops d'estat llatinoamericans.
- Paper del subjecte com a protagonista central de l'acció dels moviments socials: actualment es dedica a aquest estudi.
Dels seus llibres destaquen Sociología de la acción (1965), La voz y la mirada (1981), on descriu el mètode de recerca desenvolupat al llarg de la seva estada a Polònia, anomenat "intervenció sociològica", Solidaridad: analisis de un movimiento social (1983), Workers movement (1987) i Crítica de la modernidad (1996). Al seu llibre Un nuevo paradigma para comprender el mundo de hoy (2005) analitza el canvi social experimentat per les societats complexes durant les dues darreres dècades. El mundo de las mujeres (2006) examina la construcció sociològica del subjecte femení a través d'un treball de recerca fonamentat en més de seixanta entrevistes. Coautor, juntament amb Ségolène Royal, del llibre Si la gauche veut des idées (2008), la seva darrera publicació és La mirada social: un marco de pensamiento distinto para el siglo XXI (2009). Enguany veurà la llum Después de la crisis, que analitza les arrels socials i culturals de l'actual crisi financera i econòmica, mostrant com la insostenibilitat del creixement escpeculatiu dels darrers vint anys ha anat minant els valors col·lectius i les institucions polítiques, provocant un principi de desintegració social.
Touraine està totalment en contra de les polítiques neoliberals que s'han implementat durant la dècada dels 90. Amb el llibre ¿Què és la democràcia? (1994) va posar en el centre del debat la qüestió del subjecte i la democràcia, elaborant la idea de democràcia com a "no només un conjunt de garanties institucionals, una llibertat negativa. És la lluita de subjectes, en la seva cultura i llibertat, contra la lògica dominant dels sistemes..."
Defensa l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional, que l'1 de gener de 1994 va sorgir de les selves del sud mexicà. L'autor sosté que actualment a Mèxic, Guatemala i Equador s'han format veritables moviments socials que uneixen la defensa d'una identitat a través de lluites democràtiques. La formació d'aquests moviments és, en gran part, conseqüència de la caiguda del sistema soviètic i, per tant, de la influència de Cuba i de l'esgotament de les guerrilles. Reivindica el moviment neozapatista de Chiapas que, malgrat la seva feblesa material, ha expressat amb força i un gran impacte mundial la defensa d'una nova identitat amb un programa de democratització nacional.
Home compromès, referint-se a la recent expulsió dels gitanos romanesos dels seu país, ha dit: "Potser alguns d'ells es trobin en la necessitat de delinquir, però en l'actual crisi els banquers han tingut un comportament criminal... i no per això els expulsem de França".
Fonts consultades:
Obra Social de Caja Inmaculada -- Fundación Cristóbal Gabarrón -- Viquipèdia