Un atzar fortuït ha volgut que dues professores de la Facultat de Dret de la nostra universitat, a una edat encara jove, plenes de qualitats humanes, plenes de capacitats docents i investigadores, plenes de projectes i de vida... hagin finat en el transcurs dels dos últims anys. La sotragada inicial -malgrat els anuncis de la malaltia- i el buit creat després -malgrat el costum que genera la vida- han empès a aquest homenatge.

Que l’alta missió de la universitat sigui la docència i la recerca, el coneixement en la seva més alta expressió, obliga, sovint, a la necessitat de passar per alt la xarxa espessa i multidireccional de persones i les seves relacions, que d’una manera molt estreta determinen la base humana d’individus diversos dels quals en depèn, en definitiva, tot el coneixement que s’hi genera.

Cercar l’excusa objectiva, aquell valor que dóna a una vida una obra feta, ben feta, serà el nostre primer objectiu, que en el cas de les professores homenatjades, el trobarem fàcilment, ja que les dues persones finades són un exemple alt de producció tant en la vida del coneixement com en el de la docència. Les professores Esther Morón Lerma (1967-2016) i Alejandra de Lama Aymà (1974-2017) han excel·lit en el seu currículum acadèmic, en el seu currículum d’autèntiques científiques socials i d’autèntiques docents com ho demostra la semblança que els professors Fermín Morales Prats i María José Rodríguez Puerta fan d’Esther Morón i Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera ho fa de Alejandra de Lama.

Però, permeteu-me que digui, que no calia pas cap excusa objectiva. Voler recordar no només privadament sinó col·lectivament les persones finades, amb les seves aportacions objectives, però, també, i molt importants, en les seves aportacions subjectives, és a dir, en l’extremada “educación y dulzura” d’Esther i en la “persona íntegra, tenaç, sensible, humana, tímida, de valors de llibertat i igualtat molt arrelats” com diu Gete-Alonso de l’Alejandra, dóna, ja de per sí, una consciència del viscut com a satisfactori i no només com a lloable, una sensació de continuïtat i de pertinença a la institució, al món, a l’univers, i fa que una certa absència es converteixi amb una certa presència.

Josep Carner (1884-1970), el poeta, l’escriptor, el traductor, el polític, el diplomàtic, i no oblidem, el també professor de la Université Libre de Bruxelles, va crear el verb entotsolar-se, que es prou clar, prou entenedor per si mateix, i és aquí, just en un cert entotsolament on volem situar l’espectador o el visitant d’aquesta exposició, perquè li sigui permesa, paradoxalment, gaudir d’una certa presència de les absències a qui dediquem aquesta exposició.

Procurem fer, si us plau, aquest exercici de record.

 

Josep Vicens-i-Planagumà (curador de l’exposició) – 12 d’abril de 2018

 

 

Presentació audiovisual de l'exposició