En memòria d’Ulrich Beck
El dia de cap d’any de 2015, als 70 anys d’edat, un infart va acabar inesperadament amb la vida del professor Ulrich Beck. Provinent de Hannover, havia nascut el 1944 a Stolp (Pomerània), una ciutat llavors alemanya però que després va passar a pertànyer a Polònia amb el nom de Slupsk. Ulrich Beck ha estat protagonista d’una interessant trajectòria com a científic social, tant en l’àmbit acadèmic com en el de l’opinió pública, mitjançant una original exploració de les possibilitats analítiques de conceptes com risc, incertesa, globalització, individualització o cosmopolitisme per a interpretar el món actual.
Amb una formació integral en ciències socials (sociologia, psicologia, filosofia i ciència política), Ulrich Beck primer va treballar com investigador per a diversos governs locals i regionals alemanys, i després va ser professor a les universitats de Münster, Bambert i, des del 1992, de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munich, on fins la seva mort va ser director de l’Institut de Sociologia. A més, va fer una intensa tasca divulgativa com a columnista en la premsa escrita més rellevant de tot Europa, cosa que el va fer un sociòleg molt popular i reconegut.
Des d’una perspectiva híbrida entre la sociologia i la ciència política, inspirada en la sociologia de les organitzacions, Ulrich Beck va fer una rellevant contribució als debats sobre les problemàtiques ambientals i els impactes socials de la globalització, temes que va tractar com a íntimament interrelacionats i punt de partida de la seva crítica a les disfuncions de les institucions de l’era industrial.
Val a dir que la qüestió del risc i les dificultats de la seva gestió en la societat contemporània han estat un tema recurrent en la filosofia i sociologia alemanyes de la segona meitat del segle XX. En aquest sentit, es podria dir que Beck va ser sensible al clima social i polític de la postguerra alemanya en la que va crèixer, on el trauma col·lectiu de la Segona Guerra mundial i de l’Holocaust hi eren molt presents. Alemanya és també el lloc on abans i amb més intensitat es desenvolupà l’anomenada ‘segona revolució industrial’, basada en una innovació tecnològica constant especialment en la indústria química, i també el lloc on abans van ser presents els impactes negatius sobre el medi ambient i la salut d’aquelles indústries i tecnologies. Tot plegat va contribuir a generar una opinió pública molt crítica i un clima polític més sensible als temes ambientals que en altres països, cosa que impregna les preocupacions i posicionaments de la posterior obra de Beck.
Ulrich Beck publica el seu influent llibre ‘La societat del risc. Vers una nova modernitat’ (Risikogesellschaft. Auf dem Weg in eine andere Moderne) l’any 1986, just el mateix any de la catàstrofe nuclear de Txernòbil, que va omplir de contaminació radioactiva tot el sud d’Alemanya. Les propostes de Beck de conceptualitzar la societat contemporània com una ‘societat del risc’ encaixen plenament amb l’ambient social i cultural que es vivia a Alemanya (i al món occidental en general) en aquella època. ‘La societat del risc...’ va ser traduïda a l’anglès el 1992, amb un imprescindible pròleg de Scott Lash i Brian Wynne, i amb el suport intel·lectual d’Anthony Giddens (el sociòleg estrella del moment per la seva vinculació al projecte de l’aleshores totpoderós primer ministre del Regne Unit, Tony Blair), amb qui van arribar a escriure un llibre conjunt (Reflexive Modernization. Politics, Tradition and Aesthetics in the Modern Social Order, 1994).
Des d’aquell moment, l’obra de Beck es va convertir en l’epicentre d’un intens debat sobre què està passant amb el desenvolupament científic i tecnològic i els riscos ambientals, sobre com totes les institucions de la modernitat (família, treball, estat, etc.) esdevenen obsoletes davant dels reptes plantejats pels riscos globals, i sobre quines haurien de ser les institucions necessàries per a governar la incipient globalització (que a partir del 1991, amb la desaparició de la Unió Soviètica, convertiria la dècada dels 90 en escenari de l’expansió d’un model de globalització neoliberal que tendiria a reduir encara més les seguretats que oferia l’Estat del Benestar i incrementaria tot tipus de riscos individuals i socials).
Ulrich Beck considera que la societat del risc té lloc en el marc de la segona modernitat (en contraposició a la primera, que va ser el marc de la societat industrial clàssica), o, també, en el marc d’una ‘modernitat reflexiva’, en la que la societat es veu obligada a confrontar-se amb els efectes colaterals o no desitjats de les polítiques i accions adreçades a impulsar el progrés científic, tecnològic i econòmic.
En aquest sentit, Beck parteix del supòsit que vivim en una societat cada vegada més erràtica (en el sentit d’incerta i també de vagar sense rumb), on els individus es perceben exposats a diversos tipus de riscos, tant personals com globals, tant per la salut o el medi ambient com per les relacions socials i les identitats, tant per les tradicions culturals com per la legitimitat de les institucions i sistemes polítics. Amb motiu de l'elevada complexitat de la societat moderna als individus se'ls fa difícil de sostenir que moltes de les seves (o les d'altri) decisions siguin les millors o les inevitables, així com el considerar-se responsables de les possibles conseqüències derivades de les seves decisions. Aquest procés incideix, entre altres coses, en una crisi de legitimitat de les institucions, i la consegüent desconfiança ciutadana que pot adoptar diversos graus de conflicte. Aquest plantejament es pot aplicar tant a la crisi ecològica i el canvi climàtic, com al món laboral i al deteriorament de les condicions de treball i d’ocupació, com a l’esfera familiar i a la progressiva dissolució dels vincles interpersonals.
El debat engegat per Beck a Alemanya i amplificat des de la Gran Bretanya va créixer en espiral fins un punt que el propi Beck es va veure sobrepassat, ja que la ‘La societat del risc...’ no era un tractat teòric en sentit estricte sinó més aviat un assaig no gaire sistemàtic en el tractament dels conceptes que utilitzava. En qualsevol cas, el debat propiciat ha estat força fructífer en termes acadèmics i polítics i ha reforçat una perspectiva teòrica útil per a interpretar moltes de les dinàmiques de l’actual fase del capitalisme financer i global, de la qual es desprenen propostes de major governança i participació ciutadana i, en definitiva, d’expandir les regles de la democràcia a àmbits on encara no hi eren gaire presents(com la ciència, la família o el món laboral) o n’estaven sent desplaçades (com les organitzacions estatals i altres institucions polítiques i administratives).
El fort debat va obligar Ulrich Beck a redactar multitud d’articles, capítols i llibres per aclarir la seva posició davant les crítiques rebudes per la seva obra, tot donant lloc a una amplia bibliografia de referència. L’any 1999 va publicar una recopilació d’alguns textos clau sota el títol de ‘World Risk Society’ (editat en castellà amb el títol de ‘La Sociedad del riesgo global’); i el 2005, per a celebrar les dues dècades de la publicació de ‘La societat del risc...’, publicà una síntesi més articulada i definitiva que reflecteix la seva posició teòrica i conceptual al respecte, en un llibre titulat ‘World at Risk’ (traduït el 2008 al castellà amb el títol de ‘La sociedad del riesgo mundial: en busca de la seguridad perdida’).
A més de reestructurar l’agenda de recerca d’una part de les ciències socials en termes de risc, Ulrich Beck va focalitzar les seves anàlisis en esferes concretes de la societat contemporània, com l’àmbit laboral, l’esfera familiar, els processos d’individualització i de globalització, les relacions interpersonals i estils de vida, o la deriva tecnocràtica de la Unió Europea, tot donant lloc a una sèrie de llibres que han format part dels debats contemporanis sobre l’evolució del capitalisme global, com ara The Reinvention of Politics (1996); What is Globalization? (1999); Democracy Without Enemies (1998); Brave New World of Work (2000); Power in the Global Age (2005); The Cosmopolitan Vision (2006); Cosmopolitan Europe (with E. Grande) (2007); A God of One’s Own (2010); Twenty Observations on a World in Turmoil (2012); German Europe (2013); o Distant Love (2014). Alguns llibres els ha escrit conjuntament amb la seva dona, la també científica social Elisabeth Beck-Gernsheim, com The Normal Chaos of Love (1995), o Individualization (2002). Bona part d’aquesta obra ha estat traduïda al castellà i publicada principalment per Paidós, tot i que alguns llibres es poden trobar a altres editorials com Siglo XXI, Alianza o El Roure.
En un dels seus darrers llibres publicat en castellà titulat ‘Una Europa alemana’ (2013), ens adverteix dels perills per la democràcia derivats de la crisi de l’euro i de les institucions europees. En el fons, es podria dir que bona part de la seva obra gira al voltant de la necessitat de repensar les institucions heretades de la societat industrial per tal d’adaptar-les als reptes de l’era del capitalisme global i aconseguir així una distribució social més justa dels riscos i beneficis. Cal reconèixer que la veu d’Ulrich Beck era la d’un sociòleg que es feia escoltar més enllà dels límits de la disciplina, cosa no tan freqüent en el nostre entorn acadèmic. Ens queda la seva obra.
Josep Espluga Trenc
Departament de Sociologia
Cartell
Punt de llibre
