GUIA VIRTUAL DEL COL·LECCIONISME I DEL MECENATGE ARTÍSTICS (SEGLES XIV-XX)

Ramon Soler i Fabregat

Universitat Autònoma de Barcelona
Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
ramon.soler@uab.cat


Grafia: hipervincles externs ; hipervincles interns


SUMARI - SUMARIO - CONTENTS

Generalitats   Itàlia    Malta   Espanya    Portugal   França    Mònaco   Bèlgica i Països Baixos    Gran Bretanya   Irlanda
Alemanya   Àustria i Liechtenstein    Bohèmia i Moràvia   Hongria i Croàcia    Suïssa   Dinamarca    Suècia   Polònia
Grècia   Letònia    Rússia   Estats Units d'Amèrica    Canadà   Amèrica Llatina    Amèrica precolombina   El món no occidental


RESUM
Repertori d'unes 1.900 adreces d'Internet, per països, regions i èpoques, amb breus comentaris. Inclou Itàlia (unes 675 adreces), Malta, Espanya, França, Mònaco, Bèlgica i Països Baixos, Gran Bretanya, Irlanda, Alemanya, Àustria i Liechtenstein, Bohèmia i Moràvia, Hongria i Croàcia, Suïssa, Dinamarca, Suècia, Polònia, Grècia, Letònia, Rússia, Estats Units, Canadà, Amèrica precolombina, Amèrica Llatina i el Món no occidental. Tracta l'activitat de sobirans (laics o eclesiàstics), aristocràcia, Tercer Estat (incloent-hi artistes) i organismes civils (universitats, acadèmies d'art, gremis, confraries, etc.), en l'encàrrec i el col·leccionisme d'edificis, jardins, belles arts i llibres. Es tracta la iniciativa privada de membres del clergat, però no els encàrrecs fets per organismes eclesiàstics. No tracta l'activitat de l'administració pública, civil o militar. Ofereix enllaços a monuments, museus, biblioteques, biografies (individuals i familiars), monografies d'artistes, articles de revista, catàlegs de subhastes, etc. Vincles testats a juliol-novembre de 2019.

Mots clau:
col·leccions artístiques, mecenatge artístic, Europa, Itàlia, segles XIV-XX, Internet


RESUMEN
Guía virtual del coleccionismo y del mecenazgo artístico (siglos XIV-XX)
Repertorio de unas 1.900 direcciones de Internet, por países, regiones y épocas, con breves comentarios. Incluye Italia (unas 675 direcciones), Malta, España, Francia, Mónaco, Bélgica y Países Bajos, Gran Bretaña, Irlanda, Alemania, Austria y Liechtenstein, Bohemia y Moravia, Hungría y Croacia, Suiza, Dinamarca, Suecia, Polonia, Grecia, Letonia, Rusia, Estados Unidos, Canadá, América precolombina, América Latina y el Mundo no occidental. Trata la actividad de soberanos (laicos o eclesiásticos), nobleza, Tercer Estado (incluyendo artistas) y organismos civiles (universidades, academias de arte, gremios, cofradías, etc.), en el encargo y coleccionismo de edificios, jardines, bellas artes y libros. Se trata la iniciativa privada de miembros del clero, pero no los encargos hechos por organismos eclesiásticos. No trata la actividad de la administración pública, civil o militar. Ofrece enlaces a monumentos, museos, bibliotecas, biografías (individuales y familiares), monografías de artistas, artículos de revista, catálogos de subastas, etc. Enlaces comprobados en julio-noviembre de 2019.

Palabras clave:
colecciones artísticas, mecenazgo artístico, Europa, Italia, siglos XIV-XX, Internet


ABSTRACT
Virtual guide to art collectionism and patronage, 14th-20th centuries
Repertory of some 1.900 Internet addresses, by countries, regions and epochs, with brief commentaries. Includes Italy (some 675 addresses), Malta, Spain, France, Monaco, Belgium and Netherlands, Great Britain, Ireland, Germany, Austria and Liechtenstein, Bohemia and Moravia, Hungary and Croatia, Switzerland, Denmark, Sweden, Poland, Greece, Latvia, Russia, United States, Canada, Precolumbian America, Latin America and the Non-western world. Deals with the activity of sovereigns (lay or ecclesiastical), nobility, commoners (artists included), and civil corporations (universities, art academies, guilds, brotherhoods, etc.) in order to promote and collect buildings, gardens, fine arts and books. Deals with churchmen as private patrons, but does not include Church patronage in general. It does not deal with the activity of public administration, civil nor military. Offers links to monuments, museums, libraries, biographies (individuals and families), artist monographies, journal articles, auction catalogues, etc. Links updated to July-November 2019.

Keywords:
art collections, art patronage, Europe, Italy, 14th-20th centuries, Internet


Bibliografia recomanada (adaptada a la docència del Departament d'Art i de Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona).


GENERALITATS

Una introducció al tema: Kraig Binkowski, Collecting and Provenance Research. El Getty Research Institute promou el Project for the Study of Collecting and Provenance; inclou bases de dades que buiden:

  • Inventaris i altres documents d'arxiu (s. XVI-XIX), relatius a col·leccions de França, Itàlia, Països Baixos i Espanya.
  • Catàlegs de subhastes d'art (s. XVII-XIX) celebrades a Alemanya, Bèlgica, Escandinàvia, França, Gran Bretanya i Països Baixos.
  • Posseïdors antics (s. XVI-XX) d'obres actualment en museus públics d'Estats Units i Gran Bretanya.

El mateix Institut ofereix la Union List of Artist Names, base de dades que permet trobar, en alguns casos, els patrons per als qual treballà un artista, i els artistes que treballaren per a cada patró; cerqueu sota art dealer, collector(s), court artist, dealer, donor, owner, patron(s). El Grove Art Online (de pagament) té 2.121 entrades sota Collecting, Patronage, and Display of Art i 2.321 sota Patron, Collector, or Dealer.

El contingut del Provenance Index correspon en part a una sèrie d'articles publicats al Burlington magazine, revista consultable a través de JSTOR (de pagament); més concretament, a Documents for the history of collecting (105 referències). El servei JSTOR permet cercar i consultar, a text complet, articles de centenars de revistes especialitzades en art i arquitectura; frases com art collections o art patronage recuperen milers de referències.

També està en línia el Journal of the history of collections, a través d'Oxford Journals. El servei Questia és de pagament, però permet parcialment la consulta lliure de llibres i articles; els apartats que més interessen són Art and commerce i Art patronage.

El Limestone Sculpture Provenance Project, de l'International Center of Medieval Art, és una base de dades que situa al lloc arquitectònic original escultures medievals desplaçades. Sobre el col·leccionisme renaixentista: Census of Antique Works of Art and Architecture Known in the Renaissance. També tracten d'arqueologia clàssica diversos estudis de Michael Greenhalgh. Articles sobre el mecenatge baix-medieval a la pàgina d'Allen Farber. El Vienna Center for the History of Collecting, que es proposa construir una base de dades de les col·leccions d'Europa central, encara està en els començaments.

M-A-R-D-A-M és una guia de les cases regnants europees. Portals a llurs palaus: European Royal Residences i Court Residences. Vegeu l'assaig European Tapestry Production and Patronage, 1600–1800. Lloc del darrer repòs de moltes personalitats: Tombes et sépultures i Find a Grave.

Curiositas, Peter Huber i Taxidermidades fan presentacions generals de les Wunderkammern (cambres de meravelles i curiositats) dels segles XVI-XVIII. Més assaigs: Collecting for the Kunstkammer i Antique Engraved Gems and Renaissance Collectors. Catàlegs de col·leccions (especialment britàniques) de gemmes, es reprodueixen com a part del Beazley Archive. Més endavant ens ocuparem per separat de les Wunderkammern subsistents; aquí les esmentarem totes juntes: Bolonya, Parma (actualment a Nàpols), Florència, Madrid, Dresde, Landshut (Trausnitz; durant un temps a Munic), Innsbruck (Ambras), Viena, Vaduz, Praga (Strahov) i Moscou.

Els catàlegs de vendes aporten molta informació a la història del col·leccionisme. Existeixen dos repertoris (de pagament) que buiden publicacions posteriors a l'any 1600: Répertoire des catalogues de ventes publiques, 1600-1900, de Frits Lugt, inclós a Art Sales Catalogues online; i SCIPIO: art and rare books sale catalogs. Els catàlegs d'algunes grans biblioteques permeten cercar separadament els catàlegs de subhastes, però generalment només en donen la referència bibliogràfica i una breu descripció del contingut:

Altres biblioteques amb aquest material, a països de llengua alemanya, estan enllaçades a Arbeitsgemeinschaft der Kunst- und Museumsbibliotheken. Limitats a les subhastes de llibres són els repertoris elaborats per l'École nationale des chartes i l'Institut d'histoire du livre.

També pot trobar-se informació de procedència als catàlegs (generalment de pagament) publicats per les grans cases subhastadores, com ara Sotheby's, Christie's, Hôtel Drouot o Dorotheum. El principal centre de subhastes durant els segles XVII i XVIII eren els Països Baixos.

Molts llocs web de museus i col·leccions esmenten el mode d'accés (darrer propietari), però pocs inclouen estudis sistemàtics de procedència (relació cronològica de tots els propietaris coneguts). Els més importants que ofereixen aquesta segona opció són:

i també:

En matèria llibrària, els principals indicis per a la provenance research són les postil·les o notes manuscrites (vegeu Annotated Books Online) i les marques de possessió (ex-libris), sobre les quals:

Algunes grans biblioteques disposen de serveis d'investigació en procedència:

Estan disponibles catàlegs i inventaris antics de biblioteques italianes, espanyoles, franceses, angleses i suïsses; tornarem sobre elles als llocs corresponents. El grup de discussió Legacy Libraries tracta de biblioteques particulars de personatges famosos. Sobre la bibliofília en general, remetem al nostre portal Bibliologia i cultura escrita.

Algunes bases de dades permeten cercar per les persones retratades, sovint les mateixes que van encarregar l'obra. Entre les més importants:

La gran base de dades sobre art a Alemanya, el Bildarchiv Foto Marburg, permet cercar pel comitent (Auftraggeber). La Fisher Fine Arts Library Image Collection de la Pennsylvania University permet recuperar imatges pel mot-clau patron.


ITÀLIA  Sumari

Hi ha material sobre mecenatge al Dizionario biografico degli italiani. La Fondazione Memofonte estudia el col·leccionisme a Itàlia (s. XV-XX). Hom trobarà un panorama del mecenatge artístic a les corts italianes dels segles XV-XVI a la clàssica obra de Jacob Burckhardt i a Claudia Cieri Via, Mitologia e allegoria nella cultura artistica del Rinascimento. Vegeu també Marcello Simonetta, Patronage and vendetta in Renaissance Italy. Sobre el mercat d'art: Corpus of works of art offered at auction in Italy, 1800-1914. Sobre les biblioteques: Inventari delle biblioteche medievali italiane.

Les dinasties llombardes (s. VI-VIII) s'estudien a Italia Langobardorum.

Subdirectori d'Itàlia (per orde alfabètic de regions i ciutats):
B   C   E    F   G   I    L   M   N    P   R   S    T   U   V


Arezzo

Els frescos més famosos de la ciutat foren una comanda de la família Bacci: la història de la Vera Creu a l'església de San Francesco, per Piero della Francesca (un altre lloc). Una casa d'artista és la de Giorgio Vasari.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Bergamo

El llegat del col·leccionista Giacomo Carrara (1796) funda el museu de l'Accademia Carrara.


Bolonya (Bologna)

La signoria dels Bentivoglio governa durant la segona meitat del segle XV, passant la ciutat a 1506 sota domini papal. Vàries residències antigues s'usen com a museus. Els Musei Civici d'Arte Antica comprenen els palaus: Ghisilardi, després Fava; Bargellini, després Davia; i els apartaments dels cardenals-llegats del Papa, arranjats al Palazzo del Comune. El Palazzo Poggi hostatja actualment museus universitaris, com el gabinet d'història natural d'Ulisse Aldrovandi (s. XVI). Més palaus es poden veure a Genus Bononiae. A l'església de San Giacomo Maggiore fundaren sengles capelles els Bentivoglio i els Poggi.

Les col·leccions artístiques d'Aldrovandi, del marquès Ferdinando Cospi (s. XVII), del general Luigi Ferdinando Marsili (s. XVIII), del pintor Palagio Pelagi (s. XIX) i d'altres, formen part del Museo Civico Archeologico, del Museo Civico Medievale i de la Pinacoteca Nazionale; aquesta, també amb col·leccions de l'Acadèmia de Belles Arts (abans, Accademia Clementina).

Abans de traslladar-se al Palazzo Poggi, la Universitat ocupava el Palazzo del Archiginnasio. El més antic dels col·legis universitaris és el Collegio di Spagna, fundat pel cardenal Gil de Albornoz (vegeu-lo també a Spoleto) el 1364.


Bozen (Bolzano), vegeu Trentino-Alto Adige


Brescia

El llegat del comte Paolo Tosio (1832) funda la Pinacoteca de Brescia.


Busseto, vegeu Parma i Piacenza


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Camerino, vegeu Urbino i les Marques


Carpi, vegeu Ferrara i Mòdena


Cesena, vegeu Rímini


Città di Castello

Vegeu-ne els palaus de la família Vitelli.


Como

De les viles sobre el llac de Como, destacarem la Villa Garrovo a Cernobbio, del cardenal Tolomeo Gallio, més endavant anomenada Villa d'Este; la del bisbe Paolo Giovio a Borgovico (desapareguda; còpies de la galeria de retrats als Uffizi de Florència); la del marquès Giorgio II Clerici (vegeu també a Milà), Villa Carlotta a Tremezzo, que inclou la col·lecció Giovanni Battista Sommariva.


Correggio, vegeu Ferrara i Mòdena


Cortemaggiore, vegeu Parma i Piacenza


Cortona

Les aportacions del prebere Onofrio Baldelli i dels membres de l'acadèmia local funden a 1727 el Museo dell'Academia Etrusca.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Emilia Romagna, vegeu Bolonya, Faenza, Parma i Piacenza i Rímini


Este, vegeu Ferrara i Mòdena


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Faenza

Existeix una presentació del Palazzo Milzetti, dels comtes Nicola i Francesco.


Ferrara i Mòdena

Els Este foren primerament senyors de la ciutat d'Este, després ducs de Ferrara i Mòdena, i a partir de 1597 només de Mòdena (vegeu també els Este de Roma). Hi ha documentació general a Este Court Archives i a Cantiere Estense. A Ferrara bastiren el Castello d'Este (que incloia els Camerini d'Alabastro d'Alfonso I d'Este), mentre que Sigismondo d'Este fou el client del Palazzo dei Diamanti, actual seu de la Pinacoteca nazionale. També tenien el Palazzo ducale. A Ferrara i rodalies mantenien les Delizie Estensi (un altre lloc); entre els quals el Palazzo Schifanoia (un altre lloc) i la Palazzina Marfisa d'Este. A Lionello i Borso d'Este devem el Studiolo di Belfiore (un altre lloc). Un famós encàrrec cortesà és el quadre La festa dels déus, de Giovanni Bellini.

Quan a 1597 Ferrara passa als Estats Pontificis, una part de les obres d'art se les apropien a Roma els cardenals Aldobrandini i Borghese.

Una gran part de la col·lecció ducal de Mòdena fou adquirida a 1745 pel rei de Polònia i elector de Saxònia; es troba a les Staatliche Kunstsammlungen de Dresde. Una altra part fou heretada pels Habsburgs d'Àustria, i fou arranjada per l'arxiduc Franz Ferdinand d'Este al castell de Konopiste (Bohèmia). La resta roman a la Galleria Estense de Mòdena, hostatjada al Palau Ducal. Un altre edifici de la dinastia és el Palazzo Ducale di Sassuolo. Les col·leccions llibràries ducals es troben a la Biblioteca Estense Universitaria de Mòdena.

Abans de ser incorporats al ducat de Mòdena, dos minúsculs principats van patrocinar obres renaixentistes: Carpi, feu de la família Pio; i Correggio, governat per la família homònima.


Florència (Firenze)

El mecenatge ha farcit els temples principals dels dos grans ordes monàstics, dominicans de Santa Maria Novella i franciscans de la Santa Croce. Els gremis florentins tenien a llur càrrec les principals obres d'ornat públic, i el Calimala, o gremi de mercaders, tenia el patronatge del Baptisteri de la Catedral i del convent de San Miniato al Monte; l'Arte de la Seta (1303-1331) i l'Arte della Lana (a partir de 1331), de l'Opera del Duomo (la catedral de Santa Maria del Fiore i el seu campanile; vegeu també l'annex Museo dell'Opera del Duomo); l'Arte della Seta, del Spedale degli Innocenti i de l'oratori d'Orsanmichele (vegeu un altre lloc. De les confraries religioses, la Compagnia della Misericordia tenia al seu càrrec la Loggia del Bigallo; la Compagnia dei Laudesi, l'esmentat Orsanmichele, amb el conjunt dels gremis per a la decoració escultòrica de l'exterior.

Els Medici governen Florència successivament com a patricis, ducs i grans ducs de Toscana (vegeu també els Medici de Roma). Hi ha documentació primària sobre la família a Medici Archive Project. Llurs col·leccions i les de llurs successors, els Habsburg-Lorena, es troben majoritàriament a: Galeria degli Uffizi (pàgina no oficial); al Palazzo Pitti, que guarda el tresor dels Medici; al museu del Bargello; al Museo Archeologico Nazionale. Existeix una guia antiga d'Uffizi i Pitti a càrrec de Jean-Baptiste-Joseph Wicar (1789-1814). Altres iniciatives: el convent de San Marco; l'església de San Lorenzo, on les Cappella dei Principi i Sagrestia Nuova els servien de panteó (vegeu un recurs sobre Miquel Àngel i un estudi d'Edith Balas sobre la Sagristia Nova); els jardins Boboli; vil·les, com Pratolino, o les que es veuen a Movio, Ville e giardini medicei i Polo Museale della Toscana.

Les col·leccions llibràries es troben a la Biblioteca Medicea Laurenziana (un altre lloc), i a la Biblioteca Nazionale Centrale (inclou el fons Antonio Magliabechi); les científiques, a l'Istituto e Museo di Storia della Scienza (ara Museo Galileo), entitat que també presenta una exposició sobre el patrocini de la ciència a Toscana. Les peces de glíptica posseïdes pels Médicis al segle XV passaren majoritàriament als Farnese i, a través d'aquestos, als Borbons de Nàpols.

Les residències dels Medici foren, successivament: el Palazzo Medici (capella decorada per Benozzo Gozzoli), comprat el 1659 pels Riccardi; el Palazzo Vecchio, abans Palazzo della Signoria, amb el Studiolo de Cosimo I i el Studiolo de Francesco I; i el Palazzo Pitti. El dirigisme artístic dels Medici queda exemplificat per l'Arazzeria Medicea (fàbrica de tapissos, 1546), l'Accademia delle Arti del Disegno (1563), amb la seva Galleria, i l'Opificio delle Pietre Dure (1588, marqueteria en pedres semiprecioses). Iniciativa del cardenal Leopoldo de'Medici foren les col·leccions d'autoretrats i de dibuixos i gravats dels Uffizi. Aquesta segona s'enriquirà al segle XIX amb el llegat de l'escultor Emilio Santarelli.

Com a mostra del mecenatge dels Medici al segle XV, donem una llista dels principals artistes contractats pels successius caps de la família: Cosimo il Vecchio (1389-1464): Filippo Brunelleschi, Michelozzo, Donatello, Lorenzo Ghiberti, Luca della Robbia, Andrea Buggiano, Pagno di Lapo, Fra Angelico, Filippo Lippi, Francesco Pesellino, Rogier van der Weyden; Piero il Gotoso (1416-1469): Domenico Veneziano, Benozzo Gozzoli; Lorenzo il Magnifico (1449-1492): Giuliano da Sangallo, Antonio da Sangallo el Vell, Simone il Cronaca, Francesco Francione, Andrea Verrocchio, Bertoldo di Giovanni, Miquel Àngel Buonarrotti, Antonio Pollaiuolo, Piero del Pollaiolo, Domenico Ghirlandaio, Sandro Botticelli, Pietro Perugino, Filippino Lippi (Leonardo da Vinci resulta l'absència més conspicua); Lorenzo di Pierfrancesco il Popolano (1463-1503): Miquel Àngel Buonarrotti, Luca Signorelli, Sandro Botticelli.

Altres palaus florentins es poden veure a Repertorio delle architetture civili di Firenze. Entre les famílies florentines del Trecento i del Quattrocento, a voltes aliades i a voltes rivals dels Médicis, hom recorda el paper dels Acciaiuoli, Alberti, Albizzi, Bardi, Baroncelli, Bartolini-Salimbeni, Brancacci (vegeu la capella Brancacci a Santa Maria del Carmine), Capponi, Corsini, Davizzi, Pandolfini, Pazzi, Peruzzi (vegeu la capella Peruzzi a Santa Croce), Pitti, Portinari, Pucci, Quaratesi, Rinuccini, Rucellai, Sassetti, Scala, Strozzi (vegeu el Palazzo Strozzi), Tornabuoni, Uzzano, Vespucci.

Una empresa del segle XVI no medicea és la Camera nuziale Borgherini. Una casa d'artista és la de Miquel Àngel Buonarrotti. Hom coneix el contingut de les biblioteques, si més no hipotètiques, de Leonardo da Vinci i de Galileo Galilei.

Als Corsini dels segles XVII-XVIII hom deu el Palazzo Corsini sul Lungarno, amb la seva galeria d'art (vegeu també els Corsini de Roma). També del segle XVIII data la Casa Martelli.

Dos col·leccionistes del segle XIX han donat nom als respectius museus: Herbert Percy Horne, al Museo Horne; Frederick Stibbert, al Museo Stibbert. Destacat connaisseur del segle XX és el nordamericà Bernard Berenson, resident a la Villa I Tatti.


Foligno

Estigué sota la signoria del Trinci entre 1305 i 1439. El Palazzo Trinci conté frescos de Gentile da Fabriano i Ottaviano Nelli.


Friuli-Venezia Giulia

Una de les ville venete localitzada en aquesta regió és la Manin de Passariano. El castell de Duino data del segle XIV, però s'ha fet famós per l'acollida que la família Thurn und Taxis (vegeu-la també a Ratisbona) ha prestat durant els segles XIX i XX a il·lustres creadors, com el poeta Rainer Maria Rilke. L'arxiduc Maximilià d'Àustria està vinculat al castell de Miramare (Trieste).


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Gènova i la Ligúria

Un recurs comprehensiu és el Portale Fosca. La seu del doge era el Palazzo Ducale. Sobre els palaus de l'oligarquia genovesa, P.P. Rubens va publicar Palazzi di Genova (1622). Es concentren en la Via Balbi i en la Strada Nuova, actual Via Garibaldi. Els més importants estaven "matriculats" i s'anomenaven Palazzi dei Rolli (un altre lloc). Vegeu també un repertori de les viles de Gènova. La família més influent fou la Doria (lloc oficial), més tard entroncada amb la Pamphili de Roma; vegeu la Villa del Principe (altrament dit Palazzo Doria). La família Balbi també té lloc oficial. Stefano Balbi fou el primer propietari del palau que després fou ampliat pels Durazzo, i finalment passà a la casa reial de Savoia-Piemont com a Palazzo Reale. Altres residències convertides en museus són: el Palazzo della Meridiana (dels Grimaldi, actual casa regnant a Mònaco); el Palazzo Spinola (dels Spinola; al lloc oficial poden trobar-se més notícies sobre el mecenatge artístic de la família); les dues residències de la família Brignone-Sale, el Palazzo Rosso i el Palazzo Bianco (aquest darrer, reconstrucció de l'antic palau dels Grimaldi); el Palazzo Doria-Tursi. Els Giustiniani (lloc oficial) tenen també residències a Gènova, però sobretot a Roma (vegeu els Giustiniani de Roma). Els Pallavicini, vegeu-los a Parma i Piacenza i, posteriorment, amb els Rospigliosi de Roma.

Mostra del col·leccionisme corporatiu és el museu de l'Accademia Ligustica di Belle Arti.


Gubbio, vegeu Urbino i les Marques


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Ivrea

A Adriano Olivetti, cap d'una coneguda empresa de material d'oficina, hom deu la conversió de la ciutat d'Ivrea en un empori de l'arquitectura moderna.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Laci (Lazio), vegeu Roma i el Laci


Ligúria, vegeu Gènova i la Ligúria


Llombardia (Lombardia), vegeu Bergamo, Brescia, Como, Màntua i Milà i la Llombardia


Lucca

El Museu Nacional ocupa les residències de Paolo Guinigi, cap de la signoria al segle XV, i de la família Mansi, que l'ampliaren al llarg dels segles XVII i XVIII. El Palazzo Ducale adopta la seva forma definitiva sota els principats d'Elisa Bonaparte Baciocchi i Maria Luisa di Borbone (s. XIX).


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Màntua (Mantova)

Fou la capital del marquesos (després, ducs) Gonzaga. Llurs residències mantuanes són: el Palazzo Ducale, que inclou frescos de Pisanello i la Camera degli Sposi, pintada per Mantegna, i el Studiolo d'Isabella d'Este; el Palazzo Te (un altre lloc), els palaus Te i San Sebastiano. Ludovico III Gonzaga era també patró de la Santissima Annunziata de Florència.

La ciutat residencial d'una branca de la família (Vespasiano Gonzaga) és Sabbioneta; vegeu les pàgines del Municipi i de l'Oficina de Turisme. El palau ducal inclou el Camerino di Enea.

Els Gonzaga venen el gruix de llur col·lecció a Carles I d'Anglaterra (1627), i la resta és saquejada pels francesos tres anys després (vàries peces al Louvre). Una altra branca de la família va deixar obres a la capital del ducat de Guastalla, després passat als Farnese de Parma. Emparentats amb els Gonzaga estaven els Sanvitale, senyors de la Rocca di Fontanellato prop de Parma.


Marques (Marche), vegeu Urbino i les Marques


Massa

Estava sota el domini dels Malaspina, ducs de Massa-Carrara. Llur residència medieval era la Rocca Malaspina. A 1570, Alberico I Cybo-Malaspina la trasllada al Palau Ducal. També posseïren els castells de Lusolo (a Mulazzo), després cedit als Medici (actual Museo dell'Emigrazione della Gente di Toscana), i de Terrarossa (a Licciana Nardi). Poden veure's més empreses dels Malaspina a Terre del Frigido i a Terre dei Malaspina.


Milà i la Llombardia (Milano e la Lombardia)

Se succeeixen dues dinasties ducals, els Visconti (s. XIV-XV) i els Sforza (segona meitat del s. XV i començaments del XVI). Uns i altres van patrocinar la Certosa de Pavia (un altre lloc) i els Duomo, Palazzo Reale i Castello Sforzesco de Milà. Aquesta fortalesa hostatja les Civiche Raccolte d'Arte, que inclou part de les col·leccions ducals. Altres peces es troben a la Pinacoteca di Brera, que també inclou les col·leccions de l'Accademia di Belle Arti.

La residència dels Visconti a Pavia era el Castello Visconteo (avui Musei Civici), amb la seva biblioteca (dispersa). Altres fortificacions promogudes per aquesta dinastia són les d'Angera (un altre lloc), Castell'Arquato, Grazzano Visconti i Bellinzona (cantó del Ticino, Suïssa).

Els Sforza (vegeu també els Sforza de Roma) urbanitzaren la ciutat de Vigevano, encarregaren edificis a Donato Bramante, i a Leonardo da Vinci obres d'enginyeria, escultura i pintura, com el Sant Sopar a Santa Maria delle Grazie, temple que pretenien fóra llur panteó. Bona Sforza, vídua del duc Galeazzo Sforza, va encarregar el Llibre d'hores Sforza.

La família milanesa dels Borromeo té a la ciutat el Palazzo Borromeo, amb els seus frescos. Van donar dos cardenals i arquebisbes de Milà, Carlo (el sant) i Federico, que patrocinaren obres al Duomo de Milà, al Sacro Monte de Varese i al Collegio Borromeo de Pavia, un dels col·legis universitaris de la ciutat, juntament amb el Collegio Ghislieri, fundació del papa Pius V Ghislieri. La col·lecció del cardenal Federico (llibres i obres d'art) origina l'actual Biblioteca Ambrosiana, que inclou una important secció de dibuixos. Altres residències de la família, principalment del segle XVII, són les Isole Borromee (llac Maggiore) i el palau d'Arese Borromeo (Cesano Maderno).

A Castiglione d'Olona, el cardenal Branda Castiglione va promoure un enclavament d'art florentí del Quattrocento: el seu palau, la Col·legiata i el Baptisteri (frescos de Masolino da Panicale). Un altre milanès dels segles XV-XVI destacat pel seu mecenatge (Leonardo da Vinci, Bramantino, Cristoforo Solari, etc.) fou Gian Giacomo Trivulzio. El marquès Anton Giorgio Clerici (vegeu aquesta família també a Como) és el comitent del palau famós pel fresc de Giambattista Tiepolo (1741). El papa Pius IV (1559 al 1565) venia d'una nissaga milanesa, emparentada amb els Medici i els Borromeo: els Serbelloni, que al segle XVIII s'edifiquen un palau a Milà i una vil·la sobre el llac de Como.

Residències imperials dels Habsburgs d'Àustria foren el refet Palazzo Reale de Milà i la Villa Reale de Monza.

El llegat del comte Gian Giacomo Poldi Pezzoli funda (1879) el Museo Poldi Pezzoli de Milà; el del marquès Luigi Malaspina (1835), la Pinacoteca Malaspina de Pavia.


Mòdena, vegeu Ferrara i Mòdena


Montagnana, vegeu Pàdua


Montepulciano, vegeu Siena


Monza, vegeu Milà i la Llombardia


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Nàpols i la Campània (Napoli e la Campania)

Sobre la dinastia normanda (s. XI-XII): Les Normands, peuple d'Europe. La dinastia Hohenstaufen (Frederic II i Manfred I), vegeu-la a Alemanya. La dinastia dels Anjou (vegeu també els ducs Anjou de França) va edificar castells (Sant'Elmo), esglésies i convents, com la Certosa di San Martino. El principal panteó dinàstic està al convent de Santa Chiara. Robert I va encarregar (1340) la Bíblia d'Anjou.

La dinastia aragonesa va fer afegits (arc d'Alfons V, Sala dei Baroni) al Castel Nuovo. El seu mecenatge llibrari es pot veure a La Biblioteca dels Reis Aragonesos de Nàpols.

La principal empresa dels virreis espanyols fou el Palazzo Reale Nuovo. Sobre llur mecenatge: Filomena Viceconte, Il duca de Medina de las Torres (1600-1668) tra Napoli e Madrid: mecenatismo artistico e decadenza della monarchia; Ángel Rivas Albaladejo, Entre Madrid, Roma y Nápoles: el VI conde de Monterrey y el gobierno de la monarquía hispánica (1621-1653).

Distingit col·leccionista i marxant al Nàpols del segle XVII fou el flamenc Gaspar Roomer. Sobre ell i altres patrons: Fritz Saxl, The battle scene without a hero: Aniello Falcone and his patrons.

Iniciatives dels reis Borbons (vegeu també els Farnese de Parma i els Farnese de Roma) al segle XVIII són la Reggia di Caserta, la Reggia di Portici i el Teatro di San Carlo. Ferran IV amplià el Palazzo Reale Nuovo. Les col·leccions Farnese i reials es guarden al Museo e Real Bosco di Capodimonte (també seu de la manufactura de porcellana), al Museo archeologico nazionale i a la Biblioteca Nazionale de Nàpols.

Els Borbons també patrocinen les excavacions de Pompèia i Ercolano. Els resultats es publiquen a Le Antichità di Ercolano esposte (1755-1792). Els resultats es poden veure a Soprintendenza Archeologica di Pompei. Les troballes es guarden majoritàriament a l'esmentat Museo archeologico nazionale de Nàpols, hostatjat a l'edifici de l'antiga Universitat.

Pot trobar-se informació miscel·lània a Nobili napoletani. Segle XVI: el mecenatge del cardenal Oliverio Carafa, vegeu-lo a Roma. Segle XVII: el poeta Giambattista Marino és autor d'una descripció en vers de la seva col·lecció, La Galleria; una coneguda fundació laica és el Pio Monte della Misericordia. Segle XVIII: un número del Journal of the history of collections, novembre de 2007, hi està dedicat monogràficament; una gran capella funerària napolitana és la Sansevero, amb l'annex gabinet d'anatomia de Raimondo de Sangro; a les rodalies de Nàpols, els potentats s'edifiquen les anomenades Ville Vesubiane. Segle XIX: la col·lecció del príncep Gaetano Filangieri forma el Museo Filangieri (malmés a la II Guerra Mundial).


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Pàdua (Padova), vegeu també Vicenza i la Terra ferma veneciana

Són poques les romanalles de la signoria dels Carraresi, l'activitat constructiva dels quals es veu millor a la ciutat fortificada de Montagnana.

Com a Venècia, també a Pàdua es fundaren confreries o scuole: la Scoletta del Santo, amb frescos de Tiziano i altres; la Scuola del Carmine, amb frescos dels Campagnola; l'Oratorio di San Giorgio, amb frescos d'Altichiero, i capella funerària dels Lupi di Soragna (vegeu-los també a Parma), així mateix mecenes de la capella de San Giacomo a la basílica franciscana de Sant Antoni, "il Santo". Altres encàrrecs particulars són: la capella d'Enrico Scrovegni (pàgina oficial, Web Gallery of Art, My Studios, Allen Farber) a l'antiga Arena, amb frescos de Giotto i escultura de Giovanni Pisano; la molt malmesa capella Ovetari als Eremitani, amb frescos de Mantegna. L'antiga seu universitària és el Palazzo Bo.


Parma i Piacenza

Els governants són els ducs Farnese (vegeu també els Farnese de Roma). Informació general a I Farnese. Llur llegat es troba a: Biblioteca Palatina; Galleria nazionale di Parma, al Palazzo della Pilotta (inclou les col·leccions de l'Acadèmia de Belles Arts); Giardino ducale di Parma; Palazzo Farnese di Piacenza, que hostatja el museu municipal; Reggia di Colorno. La major part de les obres d'art mobles que adornaven aquestes residències, se les emportà a Nàpols el futur Carles III d'Espanya, com a successor d'Isabel Farnese (vegeu els Borbons de Nàpols). El panteó ducal es troba al santuari de Santa Maria della Steccata de Parma. Opera in scena tracta el mecenatge teatral dels ducs, que inclou construccions com el Teatro Farnese (s. XVII) o el Teatro Regio (s. XIX).

Abans de ser absorbit pels Farnese a 1587, el marquesat dels Pallavicini va promoure vàries obres renaixentistes a les ciutats de Busseto (Villa Pallavicino, actual Museo Giuseppe Verdi) i Cortemaggiore. La branca genovesa de la família enllaçà més tard amb els Rospigliosi de Roma.

Altres famílies de la regió destacades per llur mecenatge són: els Meli Lupi, amb la Rocca di Soragna i diverses obres a Pàdua; els Rossi, amb varis castells dels segles XV i XVI, entre els quals destaquen els de Roccabianca, Torrechiara i San Secondo Parmese.


Pavia, vegeu Milà i la Llombardia


Perusa (Perugia)

Una de les entitats més potents de la ciutat era el gremi de canvistes, patrocinador del Collegio del Cambio, famós pels frescos del Perugino. La signoria estigué entre 1438 i 1540 en mans dels Baglioni; desapareguts llur palau i llur panteó (l'església de San Francesco al Prato), resta la capella que Troilo Baglioni féu pintar per Pinturicchio a Santa Maria Maggiore de Spello. També la família Della Corgna tingué activitat artística a Perusa i comarca.


Pesaro, vegeu Urbino i les Marques


Piacenza, vegeu Parma i Piacenza


Piemont (Piemonte), vegeu Ivrea, Saluzzo, Torí i Vercelli


Pienza, vegeu Siena


Pisa

L'emperador Enric VII de Luxemburg encarregà a Giovanni Pisano la tomba de la consort, Margarida de Brabant (+1311); s'en conserven fragments al Museo di Sant'Agostino i a la Galeria Nazionale di Palazzo Spinola de Gènova. La promta mort del sobirà (1313) va ser honorada per la ciutat de Pisa amb una tomba esculpida per Tino da Camaino, la qual es guarda a parts a la catedral i al Museo dell'Opera del Duomo.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Rímini

Abans de ser incorporada als estats de l'Església, fou signoria dels Malatesta (segona meitat del s. XV). Les iniciatives de Sigismondo Pandolfo Malatesta poden veure's a la capital, Rímini i a la província, Guida alla Signoria dei Malatesta, a més dels castells, especialment el de Gradara.

A un altre Malatesta, Domenico "Novello", hom deu la Biblioteca Malatestiana a la propera ciutat de Cesena.


Roma i el Laci (Roma e il Lazio)

El lloc oficial del municipi és Sovrintendenza Capitolina ai Beni Culturali.

El període anterior al Renaixement està tractat a Medioevo.Roma. L'activitat constructiva als Estats Pontificis durant el "Captiveri d'Avinyó" (s. XIV), vegeu-la a Spoleto.

Un panorama del patrimoni acumulat a mitjans del segle XVII es troba a la guia de Giovan Pietro Bellori i a les publicacions il·lustrades de Giovanni Battista Falda. Per al segle següent, es poden consultar la guia de Filippo Titi (1763).

Sobre les col·leccions d'escultura antiga, Monumenta Rariora i Arachne repertorien inventaris i llibres de làmines, fins a començaments del segle XIX; també existeix una monografia de François Perrier (1638). L'estat del patrimoni monumental al segle XVIII (comparat amb fotografies actuals) es veu als gravats de Giuseppe Vasi. Sobre els antiquaris del XVIII: l'exposició Winckelmann und Ägypten.

Els palaus estan descrits a Palazzi di Roma. Les viles als envoltants de Roma (zona de Frascati, etc.) es trobaran a Ville di Roma, a Castelli romani, a Visit castelli romani i a les passejades de Ferdinand Gregorovius.

Començarem pel mecenatge papal en general (vegeu papes individuals més avall, sota el nom de família). Hi ha moltes dades a l'Enciclopedia dei Papi. A l'apartat dedicat a França tractem el sojorn a Avinyó. Sobre el Vaticà i altres dependències romanes de la Santa Seu, vegeu les basíliques i capelles papals, els Musei vaticani, Christus Rex i una guia antiga del Museo Pio-Clementino (1782-1808). Vegeu també la Biblioteca Apostolica Vaticana i l'exposició Rome Reborn sobre la mateixa. Més residències papals: el Palazzo del Quirinale (avui Presidència de la República), els seus estables o Scuderie, i el Castel Sant'Angelo.

La protecció oficial de les belles arts està exemplificada per l'Accademia di San Luca. Sobre l'activitat corporativa dels estrangers, vegeu Les Fondations nationales dans la Rome pontificale i aquesta guia de les esglésies nacionals.

No detallarem l'immens patrimoni que la iniciativa privada ha acumulat als temples de la ciutat. REQUIEM és un repertori de tombes romanes de papes i cardenals. Existeixen recursos sobre escultura heràldica papal arreu de Roma, sobre obres hidràuliques i, en especial, sobre fonts monumentals. Les obres (escultures antigues i pintures modernes) cedides pels papes al municipi de Roma estan als Musei Capitolini. Seus de confraries del segle XVI són: San Giovanni Decollato (dels florentins); Oratorio del Gonfalone; Oratorio del Crocifisso; Congregazzione dell'Oratorio annexa a l'església de Santa Maria in Vallicella (Chiesa Nuova).

Després de Roma, el principal conjunt dels Estats Pontificis, patrocinat per diversos papes del segle XV en endavant, és el Santuario di Loreto.

Activitat de les famílies romanes i d'individus concrets (per ordre alfabètic):

  • Borghese. Papa: Pau V (1605-1621); vegeu el Palazzo Borghese, ampliació del palau del cardenal Deza. El gran mecenes de la família és el cardenal Scipione Borghese, a qui hom deu la Villa Borghese, amb la seva Galleria, i el palau que des de 1704 pertany als Rospigliosi-Pallavicini, amb l'annex Casino dell'Aurora. Entre els artistes emprats per Scipione estan: els arquitectes Flaminio Ponzio, Giovanni Vasanzio, Carlo Maderno, Giovan Battista Soria; l'escultor Gian Lorenzo Bernini; els pintors Cavaliere d'Arpino, Nicolò Pomarancio, Gaspare Celio, Domenico Passignano, Guido Reni, Antonio Tempesta, Paul Brill, Cherubino Alberti, Giovanni Baglione, Agostino Tassi, Orazio Gentileschi, Domenichino, Lodovico Cigoli, Federico Barocci, Michelangelo da Caravaggio, Giovanni Lanfranco.

  • Caetani. La Fondazione Caetani administra el palau familiar (Palazzo alle Botteghe Oscure) i dues antigues propietats familiars al sud de Roma: els jardins de Ninfa i el castell de Sermonetta.

  • Farnese (vegeu també els Farnese de Parma). Papa: Pau III (1534-1549). Informació general a I Farnese i a una antologia a cura de Patrizia Rosini. El futur papa, quan encara era el cardenal Alessandro Farnese el Vell, comença el Palazzo Farnese de Roma (un altre lloc). Hom li deu també la fundació de la destruida ciutat de Castro. Sota Pau III es reconstrueix la vida artística, malmesa desde 1527 pel sac de Roma: tornen Sebastiano del Piombo (1529), Miquel Àngel (1534), Baldassare Peruzzi (1535) i Perino del Vaga (1537), s'hi estableixen Francesco Salviati (1531), Jacopino del Conte (1535), Daniele da Volterra (1536), Guglielmo della Porta (1538) i Taddeo Zuccaro (1543), i rep la visita de Tiziano (1545-1546), a més de diverses visites de Giorgio Vasari. El cardenal Alessandro Farnese el Jove continuà les obres del palau de Roma, adquirí als Chigi la Villa Farnesina i feu construir: l'església del Gesù; el Palazzo Farnese de Caprarola (un altre lloc); els Horti Farnesiani del Palatino, gairebé destruits per les excavacions arqueològiques dels segles XIX i XX; l'Oratorio del Crocefisso de San Marcello. Entre els artistes protegits pel cardenal es troben els arquitectes Giacomo Vignola i Giacomo della Porta; els pintors Tiziano, Giorgio Vasari, Daniele da Volterra, Francesco Salviati, Taddeo Zuccaro, Federico Zuccaro, Giacomo Bertoia, Giovanni de'Vecchi, Raffaelino da Reggio, Cesare Nebbia, Niccolò Circignani, Cristoforo Roncalli, Antonio Tempesta, Bartholommaeus Spranger, Karel van Mander, Giovanni Sons, el Cavalier d'Arpino (i potser el Greco); el miniaturista Giulio Clovio. En el si de l'Accademia della Virtù d'estudis vitruvians, es relacionà amb Miquel Àngel, Vasari, Vignola, Francesco Paccioto y Clovio. El cardenal Odoardo Farnese encarregà la decoració del Palazzo Farnese de Roma als germans Annibale i Agostino Carracci. L'estat de les col·leccions Farnese al segle XVII es descriu a vàries obres de Giovan Pietro Bellori. La major part de les peces d'art moble se les emportà Carles III a Nàpols (vegeu els Borbons de Nàpols).

sobre la relació del P. Kircher amb el duc de Brunswick.

(Madrid).

  • Medici (vegeu també els Medici de Florència). Papes: Lleó X (1513-1521), Climent VII (1523-1534), Pius IV (1559-1565) i Lleó XI (1605). Diversos membres de la família tenien residències romanes: el Palazzo Madama (actual dependència del Senato), la Villa Madama (avui dependència del Ministero degli affari esteri) i la Villa Medici (actual École française de Rome). Les col·leccions formades a Roma pel cardenal Leopoldo de'Medici passen més tard als museus de Florència. Sota Climent VII (1527) té lloc el Sac de Roma (vegeu-ne una selecció de textos contemporanis), que provoca la dispersió més sensacional de tota la història de l'art: entre d'altres, de l'arquitecte i pintor Baldassare Peruzzi, dels escultors Benvenuto Cellini, Jacopo Sansovino i Danese Cattaneo, dels pintors Sebastiano del Piombo, Perino del Vaga, Polidoro da Caravaggio, Giovanni da Udine, Rosso Fiorentino i Francesco Parmigianino, dels gravadors Jacopo Caraglio i Marcantonio Raimondi. Poc abans ja ho havien fet els pintors Giulio Romano, Gianfrancesco Penni i Raffaellino dal Colle. Dels artistes de primer rang, només restà a Roma l'arquitecte Antonio da Sangallo el Jove. Vegeu la reconstrucció de l'escola artística romana sota el següent papa, Pau III Farnese.

  • Parentucelli. Papa: Nicolau V (1447-1455). Encarregà a Fra Angelico la pintura de la Cappella Niccolina del Vaticà.

  • Peretti. Papa: Sixt V (1585-1590). L'activitat constructiva d'aquest pontífex s'examina a PapaSistoV.it. El seu nebot, cardenal Alessandro Peretti Montalto, completa la Villa Lante de Bagnaia (vegeu-la també a la Fondation Berger), començada pel cardenal Gian Francesco Gambara. Patrocinà també l'església de Sant'Andrea della Valle.

  • El commendatore Cassiano dal Pozzo encarregà uns àlbums amb dibuixos d'antiguitats i de curiositats naturals, coneguts com a Museo Cartaceo. Dispersos, el gruix es troba a la col·lecció reial britànica (castell de Windsor).

  • Riario. Al cardenal Raffaele Riario hom deu el després anomenat Palazzo della Cancelleria. El cardenal Girolamo Riario comença el palau que a 1511 compra i amplia el cardenal Francesco Soderini, passant en 1568 als Altemps.

  • Spada. El palau construit pel cardenal Girolamo Capodiferro al segle XVI hostatja actualment el Consiglio di Stato. Les col·leccions dels cardenals Bernardino i Fabrizio Spada (s. XVII i XVIII) formen el nucli de la Galleria Spada.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Sabbioneta, vegeu Màntua


Saluzzo

Una petita cort, annexada al reialme de França, i després al ducat de Savoia, fou el marquesat de Saluzzo. A les proximitats d'aquesta ciutat es troba el Castello della Manta, volgut per Valerano di Saluzzo, regent del marquesat a començaments del segle XV, i amb un important cicle de frescos.


Sardenya (Sardegna)

Sobre el virregnat espanyol: Sara Caredda, El patronazgo español en la Cerdeña barroca: arte, poder y devoción.


Sicília

Sobre la dinastia normanda (s. XI-XII): Les Normands, peuple d'Europe; un probable encàrrec reial és el manuscrit miniat Skylitzes Matritensis. L'emperador Frederic II, vegeu-lo a Alemanya. La família Chiaramonte és responsable de la construcció de varis castells i palaus dels segles XIV i XV. Vegeu Geneviève Bresc-Bautier, Artistes, Patriciens et Confreries: production et consommation de l'oeuvre d'art a Palerme et en Sicile Occidentale (1348-1460).

Les confraries religioses ens han deixat els oratoris de Palerm. Sobre el mecenatge virreinal espanyol: Carlos González Reyes, Entre Cataluña y Sicilia : las cortes virreinales en el Mediterráneo en el tránsito de Felipe II a Felipe III. Un distingit col·leccionista de Messina (entre d'altres, dobres de Rembrandt) del segle XVII fou Antonio Ruffo. Del mecenatge aristocràtic sicilià, destaquen les viles que al segle XVIII s'aixequen a les rodalies de Palerm, la més coneguda de les quals és la Villa Palagonia de Bagheria, edificada per al príncep Francesco Ferdinando Gravina.


Siena

Conté els palaus de poderoses famílies, com el que pertangué successivament als Piccolomini, Saracini i Chigi (avui Accademia Musicale Chigiana). Els Chigi tenen també una capella al Duomo de Siena i la Villa di Vicobello a les rodalies, però llurs principals empreses artístiques es troben a Roma. A Caterina Piccolomini devem l'anomenat Palazzo delle Papesse, i al cardenal Francesco Piccolomini, futur papa Pius III (1503), la Biblioteca Piccolomini de la catedral de Siena (lloc oficial i lloc de Thais), amb frescos de Pinturicchio. Manuscrits pertanyents als Piccolomini es poden veure al Museo petrarchesco piccolomineo.

La Pinacoteca nazionale inclou les col·leccions de l'Accademia di Belle Arti.

Iniciativa del papa Pius II Piccolomini (1459-1464) és la micro-ciutat de Pienza. La propera ciutat de Montepulciano és rica en palaus renaixentistes.


Spello, vegeu Perusa


Spoleto

La Rocca di Spoleto és el més monumental dels castells manats construir pel cardenal Gil de Albornoz (vegeu-lo també a Bolonya) per tots els Estats Pontificis, a mitjans del segle XIV. Se'n conserven a Narni, Piediluco, Sassoferrato, Forlimpopoli i Viterbo, i també es reforçaren les fortificacions d'Assís, Todi, Acquaviva Picena i Urbino. Poden veure's a Castelli e fortezze, Castelli italiani o iCastelli.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Torí (Torino)

Al Piemont hi governà la Casa de Savoia, primer comtes, després ducs (1416) i finalment reis de Sardenya (1720) i a partir de 1861 d'Itàlia. Vegeu-ne el lloc oficial, una guia francesa i una guia italiana; vegeu també a Suïssa).

Fins la tranferència de la cort a Torí (1563), els ducs residian al palau ducal de Chambéry (Savoia francesa).

Visió general dels palaus reials a Polo Museale del Piemonte, Soprintendenza Archeologia, Belle Arti e Paesaggio per la Citta Metropolitana di Torino i Residenze Reali; i de les col·leccions, a Musei Reali (Palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale, Biblioteca Reale i la col·lecció d'antiguitats donada per Vittorio Amedeo II a la Universitat de Torí). Fundacions religioses dels monarques, projectades per Guarino Guarini, són la capella de la Santa Sindone a la catedral de Torí (que guarda la més preciada possessió dels Savoia, la Santa Sindome) i l'església de San Lorenzo. Els Savoia usaren com a panteó, successivament, el Monestir de Brou (vegeu-lo també en relació amb Margarida d'Àustria), la basílica de Santa Maria de Vicoforte di Mondoví i la Basílica de Superga. Altres palaus de la família regnant: Palazzo Madama de Torí, Castello di Moncalieri, Castello del Valentino, Castello di Rivoli, Venaria Reale, Stupinigi. Sobre les festes cortesanes, vegeu Balletti di corte sabaudi. Una iniciativa del període romàntic és el Borgo Medievale de Torí.

Com a reis d'Itàlia, els Savoia sojornaren al Palazzo Pitti de Florència i al Palazzo del Quirinale de Roma.

Entre els palaus de l'aristocràcia torinesa, tenim el dels Carignano, actual Museo del Risorgimento. Vegeu el príncep Eugeni de Savoia (quines col·leccions vieneses s'afegeixen a les reials dels Savoia el 1741) a Àustria i Liechtenstein.

Giovanni Agnelli, directiu de la FIAT, i la seva muller Marella han format la Pinacoteca Agnelli de Torí.


Toscana, vegeu Arezzo, Cortona, Florència, Lucca, Massa, Pisa i Siena


Trentino-Alto Adige (Trentino-Südtirol)

La residència dels prínceps-bisbes de Trento era el Castello del Buonconsiglio. El germans Niklaus i Franz Vintler, comerciants de Bozen (Bolzano), són els comitents dels frescos de temàtica cavalleresca al castell Runkelstein (Roncolo).


Trieste, vegeu Friuli-Venezia Giulia


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Umbria, vegeu Città di Castello, Foligno, Perusa i Spoleto. Vegeu Gubbio a Urbino i les Marques


Urbino i les Marques (Urbino e le Marche)

El ducat d'Urbino fou governat successivament pels Montefeltro i (a partir de 1508) pels Della Rovere. Els segons van donar dos papes (vegeu a Roma). Les empreses ducals poden veure's a La Terra del Duca. El Palau Ducal hostatja actualment la Galleria Nazionale delle Marche. Són remarcables els Studioli de Federico i Guidobaldo da Montefeltro, respectivament als palaus ducals d'Urbino i Gubbio. Hi ha estudis particulars sobre el Studiolo d'Urbino i sobre el Studiolo di Gubbio. Aquest segon es troba actualment al Metropolitan Museum de Nova York; vegeu The Gubbio studiolo and its conservation i un altre lloc. Els ducs bastiren varis castells a la regió de les Marche. Una construcció del segle XVI és la Villa Imperiale de Pesaro.

Entre els artistes que treballaren per a Federico da Montefeltro es troben: els arquitectes Maso di Bartolomeo, Luciano Laurana i Francesco di Giorgio Martini; els ebenistes Baccio Pontelli i Giuliano da Maiano; els pintors Piero della Francesca, Paolo Uccello, Melozzo da Forlí, Joos van Wassenhove, Pedro Berruguete, Giovanni Santi i (potser) Fra Carnevale i Sandro Botticelli; els miniaturistes Guglielmo Giraldi, Franco Leoni i Franco dei Russi; el llibreter Vespasiano da Bisticci; també mantingué relacions amb Leon Battista Alberti.

Extingit el ducat amb el tronc principal de la família (1631), les col·leccions dels Della Rovere passen per matrimoni als Medici de Florència, i els llibres a la Biblioteca Alessandrina de Roma (vegeu-ne una exposició).

Marche fuori dalle Marche rastreja l'itinerari d'obres d'art exportades de la regió de les Marche. La petita ciutat de Camerino estigué al s. XV sota la signoria dels Varano.


Torna a Subdirectori d'Itàlia

Vall d'Aosta (Valle d'Aosta)

L'activitat artística més coneguda són els castells dels segles XIV i XV, especialment els construits per la família Challant (Fénis, Verrès, Issogne).


Venècia (Venezia), vegeu també Vicenza i la Terra ferma veneciana

Punts de partença cap als tresors artístics de la ciutat i rodalies són Polo Museale del Veneto (inclou, entre altres, la Ca'd'Oro, Palazzo Grimani, Villa Pisani de Stra), Musei Civici Veneziani (inclou, entre altres, el Palazzo Ducale, Museo Correr, Ca'Rezzonico, Palazzo Mocenigo, Ca'Pesaro, Palazzo Fortuny) i Sistema Bibliotecario Museale della Provincia di Venezia. Un repertori d'obres d'art a les esglésies es troba a l'associació Chorus. Com a d'altres ciutats d'Itàlia, els dos ordes monàstics més afavorits són els franciscans, a Santa Maria Gloriosa dei Frari, i els dominicans, a Santi Giovanni e Paolo.

Atès el peculiar sistema polític venecià, estan entre el mecenatge monàrquic i el corporatiu el Palazzo Ducale i la seva capella, la Basilica di San Marco. Vegeu: Galienne Francastel, De Giorgione au Titien: l'artiste, le public et la commercialisation de l'oeuvre d'art; Michel Hochmann, Peintres et commanditaires à Venise (1540-1628); Edward Muir, Images of power: art and pageantry in Renaissance Venice.

Un repertori de palaus és Palazzi veneziani, i un altre es limita als edificats a la vora del Gran Canal; vegeu també Venezianische Palazzi um 1700. A la família Cornaro es deuen una dotzena de palaus venecians, així com la capella de Santa Maria della Vittoria, a Roma (que guarda la Santa Teresa de Bernini), i el palau projectat per Falconetto a Pàdua. Altres palaus del patriciat: Grassi, Querini Stampalia, Vendramin-Calergi (originàriament Loredan), l'inacabat Venier dei Leoni (actual col·lecció Peggy Guggenheim).

Els manuscrits llegats pel cardenal Bessarione estan en la base de la Biblioteca Marciana (un altre lloc), que també guarda un llibre il·luminat a Flandes, el Breviari Grimani, associat a la família col·lecionista d'escultures antigues que formen el nucli del Museo archeologico nazionale. La col·lecció de Teodoro Correr es troba a la base del Museo Correr.

Una institució característica de Venècia son les confreries o scuole, que bastien i decoraven esplèndidament llurs seus. En general, vegeu A Digital Archive of the Architecture of Charity. Entitats concretes: Scuola Grande di San Giovanni Evangelista, Scuola Grande di San Rocco (famosa per les pintures del Tintoretto), Scuola di San Giorgio degli Schiavoni (amb pintures de Carpaccio; un altre lloc); Scuola Grande dei Carmini (amb pintures de Giambattista Tiepolo i altres). Les pintures d'algunes scuole (Grande di San Marco, San Giovanni Evangelista, Sant'Orsola) estan traslladades a les Gallerie dell'Accademia (lloc oficial i aplicació didàctica), al seu torn hostatjades a l'antiga Scuola Grande della Carità. Sobre les confraries menors: Peter Humphrey & Richard MacKenney, The Venetian trade guilds as patrons of art in the Renaissance.

El bibliòfil comte Leopoldo Cicognara és autor del Catalogo ragionato dei libri d'arte e d'antichità (1821). La seva biblioteca fou adquirida en bloc per Lleó XII i incorporada a la Biblioteca Apostolica Vaticana. Estan essent digitalitzats els llibres que s'hi esmenten; també parcialment a la Princeton University Library.


Vèneto, vegeu Pàdua, Venècia, Verona i Vicenza i la Terra Ferma veneciana


Vercelli

El llegat del terratinent i col·leccionista Antonio Borgogna (1906) constitueix el Museo Borgogna.


Verona

Sota la signoria dels Scaligeri es bastiren el Castelvecchio, els monuments funeraris equestres vora l'esglèsia de Santa Maria Antica, i el castell de Sirmione.

Un arqueòleg i col·leccionista del segle XV fou Felice Feliciano, sobre el qual vegi's Evelyn Karet, Drawings of Stefano da Verona and his circle and the origins of collecting in Italy. Durant els segles XV i XVI, una de les principals famílies de la ciutat fou la Pellegrini, que donà el nom a dues capelles, a Sant'Anastasia i a San Bernardino. Del segle XVI, destaquen els palaus projectats per Michele Sanmicheli, que poden veure's a guies urbanes: Verona.com i Verona.net. Una famosa col·lecció d'escultura antiga fou formada al segle XVIII pel marquès Scipione Maffei (un altre lloc).


Vicenza i la Terra Ferma veneciana

La seva gran contribució són les viles, sobre les quals pot veure's l'Istituto Regionale Ville Venete. El gran arquitecte de palaus i viles és Palladio, sobre el qual vegeu les pàgines de la Boglewood Corporation i del Centro Internazionale di Studi di Architettura Andrea Palladio (organisme hostatjat a un palau projectat per Palladio, el Barbarigo). El mateix centre presenta una exposició dedicada al principal seguidor de Palladio, Vincenzo Scamozzi.

Els edificis dels segles XVI-XVIII es concentren en dues zones: entre Venècia i Pàdua, la Riviera del Brenta; i a Vicenza i rodalies, sobre les qualspot veure's Itinerario tra ville vicentine e committenti. Un altre edifici urbà de Palladio és iniciativa del patriciat vicentí agrupat en l'Accademia Olimpica, el Teatro Olimpico. Els noms associats amb les viles artísticament més eminents són: Almerico (després Capra) o Rotonda (Vicenza; un altre lloc); Barbaro (Maser); Contarini (Piazzola sul Brenta); Godi Malinverni (Lugo di Vicenza); Foscari (Malcontenta di Mira); Pisani (Stra): lloc oficial i lloc del Sistema Bibliotecario Museale; una altra branca de la família Pisani (Vescovana); Manin (Passariano).

Una col·lecció d'artista hostatjada en un recinte ad hoc és el Museo Gipsoteca Antonio Canova, a Possagno. Vegeu més informació sobre els clients de Canova sota França.


MALTA  Torna al Sumari

La principal empresa artística de l'Orde de Malta és la catedral de sant Joan de La Valletta, amb pintures, entre d'altres, de Caravaggio i Mattia Preti. Els seus precedecessors, els cavallers Hospitalers, deixaren molts edificis a Rodes i altres indrets del mar Egeu, així com el castell de sant Pere (Bodrum, antiga Halicarnàs).


ESPANYA  Torna al Sumari

Recursos generals: pintura espanyola destruida o exportada, El Museo Imaginado; importació de tapissos flamencs; Colecciones portuguesas en los museos españoles.

Dels edificis vinculats amb la Casa Reial té cura el Patrimonio Nacional (vegeu-lo també al Centro Virtual Cervantes). El gruix de les col·leccions reials es troba al Museo del Prado (lloc oficial i lloc del Centro Virtual Cervantes); una sèrie d'articles tracta de les col·leccions diverses que han contribuit a formar el Museu. Impresos que pertanyeren a la Corona es troben a la Biblioteca Nacional, la Biblioteca del Escorial, la Biblioteca de Palacio i la Calcografía Nacional. Vegeu Pedro de Madrazo, Viaje artístico de tres siglos por las colecciones de cuadros de los reyes de España (1884).

De tots els manuscrits del Beat de Liébana, l'únic d'encàrrec reial és el de Fernando I i Doña Sancha (s. XI). Aquests monarques i la filla Urraca patrocinen el temple de San Isidoro de Lleó. Entre les empreses artístiques d'Alfons X el Savi (s. XIII) destaquen les miniatures de les Cantigas de Santa Maria: pàgines de Greg Lindahl, de Marcel Arnoux i de la Universitat d'Oxford; i els Libros del Axedrez, Dados et Tablas.

A la Baixa Edat Mitjana, la Corona de Castella-Lleó edifica l'Alcázar de Sevilla, l'Alcázar de Segovia, el castell de la Mota i el palau reial, tots dos a Medina del Campo. Monestirs de patrocini reial són: Santa Clara de Tordesillas, Santa María de Guadalupe, Santa María del Parral de Segovia. Vegeu també Pablo Abella Via, Patronazgo regio castellano y vida monástica femenina.

Els panteons reials es troben al monestir de les Huelgas Reales i a la Cartuja de Miraflores de Burgos, a la catedral de Toledo (capilla de Reyes Nuevos) i a la Capilla Real de la catedral de Sevilla.

La Corona d'Aragó-Catalunya té un palau i el panteó reial al Monestir de Poblet (lloc oficial i lloc especialitzat), i també tombes reials al Monestir de Santes Creus. Fundació de Jaume II i la seva consort Elisenda de Montcada als afores de Barcelona és el monestir de Pedralbes: lloc oficial i tesi de Cristina Sanjust i Latorre. El panteó dels comtes d'Urgell era l'església de Santa Maria del convent de Bellpuig de les Avellanes; els sarcòfags es troben al museu The Cloisters de Nova York.

A l'efímer regne de Mallorca, el patrocini reial ha deixat: el Palau de l'Almudàina, el castell de Bellver i la catedral (tots tres a Palma); el palau de Valldemossa, més endavant convertit en cartoixa; el Palau Reial de Perpinyà i el castell de Colliure (tots dos al Rosselló)..

A Olga Taravilla Baquero, Perfiles de la promoción artística: la mujer bajomedieval en la Corona de Aragón, i a Magistri Cataloniae, es pot trobar informació sobre el patronatge artístic. Una aglomeració de palaus urbans baix-medievals es troba al carrer Montcada de Barcelona, com el palau Berenguer d'Aguilar (actual Museu Picasso), o el conjunt dels Palau Nadal i Palau del Marquès de Llió (actual Museu Etnològic i de Cultures del Món).

El paper artístic de la Corona de Navarra queda reflectit en la catedral de Pamplona, la col·legiata de Roncesvalles, el palau reial d'Olite i el Museo de Navarra (Pamplona).

Els Reis Catòlics reformen el Palacio de la Aljafería de Saragossa i financien el templet de San Pietro in Montorio a Roma, el convent de San Juan de los Reyes de Toledo (projectat panteó reial), i la Capilla Real de Granada (panteó definitiu, que inclou part de la col·lecció pictòrica d'Isabel I).

Comitents eclesiàstics foren: fray Alonso de Burgos ("fray Mortero"), amb el Colegio de San Gregorio de Valladolid (actual Museo Nacional de Escultura); el cardenal Cisneros, sobretot a la universitat d'Alcalá de Henares. Poden veure's més edificis adreçats a l'ensenyament superior a les guies urbanes de Salamanca i Alcalá de Henares. Els valencians Borja, vegeu-los a Roma. Entre la noblesa castellana de l'època destaquen els Mendoza; vegeu Helen Nader, The Mendoza Family in the Spanish Renaissance. A València, Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, funda el monestir de Sant Miquel dels Reis, actual Biblioteca Valenciana; vegeu-ne també la col·lecció de manuscrits.

Sobre la bibliofília: Seminario Interdisciplinar para el Estudio de la Literatura Áurea Española, Inventarios y Bibliotecas del Siglo de Oro; Ramon Soler i Fabregat, Producción, circulación y uso del libro de arte en España durante la edad moderna.

Sobre el mecenatge dels Habsburgs (vegeu també els Habsburgs d'Àustria): Habsburgs and their courts in Europe, 1400–1700 i Itinera Carolus V Imperator. Llurs principals palaus: Alcázar de Toledo, el reformat Alcázar de Sevilla, el palau de Carlos V a Granada (actual Museo de Bellas Artes), el medieval i remodelat Alcázar de Madrid (destruit el 1734), el palau d'El Pardo (el preferit per Felip III); el palau i jardins d'Aranjuez.

Monestirs de patrocini reial: Yuste; San Lorenzo del Escorial (a través d'El Escorial y el Templo de Salomón); a Madrid, el Monasterio de la Encarnación i les Descalzas Reales. Amb destí a aquestes segones, i per encàrrec de l'arxiduquessa Isabel, el taller de Rubens pintà els cartons per a tapissos sobre el Triomf de l'Eucaristia. Més sobre la relació entre la casa reial i la tapisseria a El Hilo de Ariadna.

A Fernando Enríquez de de Ribera, marquès de Tarifa, hom deu la Casa de Pilatos i la tomba familiar a la Cartuja de Sevilla. El seu fill, Per Afán Enríquez de Ribera, duc d'Alcalá de los Gazules, forma a Nàpols una col·lecció d'escultura clàssica. El cardenal Juan Pardo Tavera és el fundador de l'Hospital de San Juan Bautista o Hospital de Afuera (Toledo). A Francisco de los Cobos, secretari de Carles V, hom deu el temple del Salvador, a Úbeda (Andalusia), ciutat on es troben varis palaus renaixentistes. Sobre un col·leccionista català del mateix regnat: Joan Bellsolell Martínez, Miquel Mai (aproximadament 1480-1546): art i cultura a la cort de Carles V. Un escultor i col·leccionista milanès establert a la Cort de Felip II s'estudia a Kelley Helmstutler Di Dio, The chief and perhaps only antiquarian in Spain: Pompeo Leoni and his collection in Madrid.

Iniciativa principal de Felip IV fou el Palacio del Buen Retiro (tesi i resum per Mercedes Simal López, i reconstrucció del Salón de Reinos). El monarca també encarregà al taller de Rubens la decoració de la Torre de la Parada. Sobre aquest rei, vegeu també José Luis Colomer, Paz política, rivalidad suntuaria: Francia y España en la isla de los Faisanes.

Al mateix segle XVII, foren remarcables les col·leccions del marquès de Leganés, estudiades per un article de Mary Crawford Volk i una tesi de José Juan Pérez Preciado. Fou famós el gabinet de l'erudit Vincencio Juan de Lastanosa a Osca (Aragó). Vegeu també José Manuel Rico García & Pedro Ruiz Pérez (eds.), El duque de Medina Sidonia: mecenazgo y renovación estética. Per a la nissaga més alta de l'aristocràcia de Catalunya: Santi Torras Tilló, Els Ducs de Cardona: art i poder (1575-1690), el castell de Cardona i el convent de sant Bartomeu de Bellpuig.

El primer monarca Borbó, Felip V, hereta l'anomenat Tresor del Delfí. Les principals empreses de la nova dinastia són: el nou Palau Reial (Palacio de Oriente) a Madrid, incloent la Real Armería i la Real Biblioteca; ampliacions del Real Sitio de Aranjuez i del palau d'El Pardo; el Real Sitio de la Granja (San Ildefonso); Palacio de Riofrío. Cal recordar la fundació de la Real Fábrica de Cristales de La Granja, de la Real Fábrica de Porcelana del Buen Retiro, de la Real Fábrica de Tapices i de les acadèmies reials de belles arts: San Fernando a Madrid, San Carlos a València, San Carlos a Mèxic i Sant Jordi a Barcelona. L'infant Luis Antonio Jaime de Borbón, germà de Carles III, mantingué una petita cort a Boadilla del Monte i Arenas de San Pedro.

Entre els mecenes aristocràtics del segle XVIII destaquen els ducs d'Alba, quina principal residència és el Palacio de Liria (Madrid). Els marquesos de San Miguel das Penas (més tard entroncats amb els ducs de Medinaceli) són responsables de la reforma del Palacio de Oca (La Estrada, Galícia).

A les confraries religioses devem els passos de Setmana Santa: de Sevilla (vegeu el Museo de Bellas Artes), de Valladolid (Museo Nacional de Escultura), de Múrcia (Museo Salzillo).

Sobre el consum artístic a la fi de l'Antic Règim: Anna Vallugera, El mercat artístic a Barcelona (1770-1808).

L'arquitectura modernista catalana té com a patrons riques famílies. Antoni Gaudí treballa per als Batlló, els Milà, els Vicens, i sobretot pels Güell: Palau Güell, Park Güell (un altre lloc), els Pavellons de la finca Güell, l'església de la Colònia Güell. Lluís Domènech i Montaner treballa per a la seva pròpia família, els Montaner. Josep Puig i Cadafalch treballa per als Amatller, els Casarramona i els Raventós-Codorniu. Un enclavament del modernisme català, promogut pel marquès Antonio López y López i família, es troba a Comillas (Cantàbria).

De dos pintors introductors de la modernitat a la Catalunya finisecular, Santiago Rusiñol és responsable del Museu del Cau Ferrat (Sitges), i Ramon Casas de la restauració del monestir de Sant Benet de Bages. A l'empresari Charles Deering hom deu la restauració del Palau de Maricel a Sitges (a càrrec de Miquel Utrillo) i del castell de Tamarit (a càrrec de Ramon Casas). El polític i escriptor Víctor Balaguer és el fundador a Vilanova i la Geltrú (1884) de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. El diplomàtic Eduard Toda i Güell és recordat com a reconstructor del Castell i Convent de Sant Miquel d'Escornalbou (Riudecanyes).

L'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria va desenvolupar la seva activitat de finals del segle XIX a Mallorca.

Sobre el col·leccionisme dels dos darrers segles: Sílvia Carbonell Basté, El Col·leccionisme i l'estudi dels teixits i la indumentària a Catalunya: segles XVIII-XX; Manuela Domínguez, La Colección de escultura clásica del cardenal Despuig en Palma de Mallorca; Laia Alsina Costabella, Francesc Miquel i Badia (Barcelona, 1840-1899): crític, tractadista i col·leccionista d'art; Mònica Ginés Blasi, El Col·leccionisme entre Catalunya i la Xina (1876-1895); Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (eds.), Mercat de l'art, col·leccionisme i museus 2017 i Idem. 2018.

Els quadres de Francesc Cambó foren llegats al Museo del Prado i a l'Ajuntament de Barcelona (avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya). Altres col·leccionistes del segle XX: l'editor José Lázaro Galdiano i l'arqueòleg marquès de Cerralbo (Madrid); Benigno Vega, marquès de la Vega-Inclán (Museo del Greco, Toledo); l'historiador i escriptor José Camón Aznar (Saragossa); a Barcelona, l'escultor Frederic Marès, el químic Albert Folch i Rusiñol (contribuent principal al Museu Etnològic, actual Museu Etnològic i de les Cultures del Món, l'hoteler Jordi Clos Llompart, creador del Museu Egipci i de la Fundació Arqueològica Clos, el volantista Francisco Godia Sales i el matrimoni d'antiquaris Fernando Pinós i Maria Guirao (Museu del Modernisme); a Lleida, Antoni Gelonch Viladegut.


PORTUGAL  Torna al Sumari

Un recurs general és Colecciones españolas en los museos portugueses.

Les col·leccions reials estan en part al Museu Nacional de Arte Antiga (Lisboa). Els principals castells, palaus i monestirs de fundació reial poden veure's al Património Cultural. La gran fundació del rei Joan I és el Mosteiro de Batalha; les de Manuel I, el convent dels Jerónimos de Belem i la Torre de Belem. Els reis portuguesos, com grans mestres de l'Ordem de Cristo, també encarreguen l'ampliació del Convento de Cristo a Tomar. La gran construcció del segle XVIII (Joan V) és el Palácio Nacional de Mafra. Les majors empreses reials del segle XIX són el Palácio da Ajuda i el conjunt de castells i parcs de Sintra.

L'antiga biblioteca reial està repartida entre la Biblioteca da Ajuda (Lisboa) i la Biblioteca Nacional (Rio de Janeiro).

El gran col·leccionista portuguès del segle XX és l'armeni d'origen Calouste Gulbenkian, qui per testament deixa la seva Fundació i Museu.


FRANÇA  Torna al Sumari

Sobre la dinastia merovíngia (s. V-VIII), vegeu les exposicions de la Bibliothèque Nationale de France i del Musée de Cluny.

Sobre els carolingis, vegeu l'escola palatina de Carlemany (Aquisgrà, s. VIII-IX) a Alemanya. Correspon al segle IX l'escola palatina d'il·luminació de Carles el Calb.

Sobre els ducs de Normandia, després reis d'Anglaterra, vegeu Gran Bretanya.

Durant el sojorn dels Papes a Avinyó, la gran obra és el Palais des Papes, que inclou capelles pintades per Matteo Giovannetti. Sobre la biblioteca papal, vegeu Marie-Henriette Jullien de Pommerol i Jacques Monfrin, La Bibliothèque pontificale à Avignon et à Peñiscola pendant le Grand Schisme d'Occident. L'activitat constructiva als Estats Pontificis durant el "Captiveri d'Avinyó", vegeu-la a Spoleto, Itàlia.

Una visió general dels castells-palaus de la monarquia i dels prínceps de sang: Palais en France vers 1400. Vistes antigues del palau reial a la illa de la Cité es troben a Medieval Paris. En són romanalles la Conciergerie i la Sainte Chapelle (encàrrec de sant Lluís IX, s. XIII, com també l'abadia de Royaumont). Altres residències reials: el vell Louvre i el castell de Vincennes. Felip IV el Bell és el fundador (1304) del desaparegut Priorat de Poissy.

Llibres il·luminats de patrocini regi es veuen a La Biblioteca de Carles V de França i la seua família i a Grandes chroniques de France. Sobre Carles V vegeu Allen Farber, Court Culture: Representations of Intimacy. Carles VIII és el comitent d'un llibre d'hores (Biblioteca Nacional, Madrid). Pintor de Carles VII i Lluís XI fou Jean Fouquet.

Els panteó reial era la Basílica de Saint-Denis (un altre lloc); vegeu també Saint-Denis, une ville au Moyen Age, el paper de l'abat Suger i un estudi de Pamela Z. Blum. També hi ha monuments dinàstics a Notre-Dame de Paris.

Les col·leccions de la Casa Reial són principalment al Musée du Louvre, amb els dibuixos i gravats al Département des Arts graphiques (antic Cabinet des dessins); les llibràries, a la Bibliothèque nationale de France (vegeu-ne també una exposició), amb la secció Département des monnaies, médailles et antiques (antic Cabinet des médailles). Col·leccions formades abans del segle XVI es guarden al Musée National du Moyen Age (antic hôtel dels abats de Cluny).

Una introducció al mecenatge de l'alta aristocràcia (princes du sang) és Patronage at the Early Valois Courts (1328–1461).

El duc Louis I d'Orléans mana construir dos castells, el de Pierrefonds (reconstruit per ordre de Napoleó III) i La Ferté-Milon (arruïnat).

Sobre el mecenatge dels ducs de Borgonya, sobretot al segle XV, vegeu: al Musée des beaux-arts de Dijon, el palau ducal i la cartoixa de Champmol; Allen Farber, An Introduction to Valois Burgundy, Oskar Jacek Rojewski, Arte, ceremonial y esplendor festivo en la corte de los Duques de Borgoña; una guia de Dijon. Es conserven romanalles de les col·leccions ducals a Brussel·les: llibres a la Bibliothèque royale, (vegeu-ne un catàleg dels principals manuscrits miniats); peces artístiques als Musées royaux des beaux-arts, als Musees royaux d’art et d’histoire i al tresor imperial de l'Hofburg de Viena.

A Nicolas Rolin, canceller de Borgonya, s'el recorda com a client de Jan Van Eyck i Rogier van der Weyden i com a fundador de l'Hôtel-Dieu de Beaune. El palau familiar, a Autun, hostatja el Musée Rolin.

Els ducs d'Anjou amplien el castell d'Angers, en particular Lluís I (germà del rei Carles V), a qui es deuen els tapissos de l'Apocalipsi conservats in situ. René d'Anjou, també comte de Provença, renovà els castells de Saumur i Tarascon; donà feina, entre d'altres, a Barthélemy d'Eyck, Nicolas Froment i Francesco Laurana. Vegeu també els reis Anjou de Nàpols.

Sobre el duc de Berry, vegeu Patronage of Jean de Berry (1340–1416). Principals productes: el palau ducal de Riom, del que només resta la Sainte-Chapelle; la reforma del Palau Comtal de Poitiers; el manuscrit Les Très Riches Heures (Musée Condé, Chantilly), miniat pels germans Limbourg (vegeu-ne un altre lloc); les Belles Heures (The Cloisters, Nova York).

A Bourges es troba el palau del ministre de finances de Lluís XI, Jacques Coeur.

Els ducs de Bourbon residien a Moulins. Pierre de Beaujeu i Anne de Bourbon fan construir l'ala del palau ducal que actualment hostatja el Musée Anne-de-Beaujeu i fan pintar a Jean Hey el tríptic de Moulins.

Els llibres il·luminats dels comtes de Champagne es conserven en part a la Mediathèque de Troyes Champagne. Els comtes (després, ducs) de Savoia, veieu-los a Torí.

El Renaixement s'introdueix amb el Patronage at the Later Valois Courts (1461–1589). La dinastia Valois bastí els castells d'Amboise, Blois i Chambord, tots tres a la regió del Loira, el de Fontainebleau, on Francesc I aixoplugà la majoria de les seves obres d'art procedents d'Itàlia, en bona part per oficis del marxant florentí Giovanni Battista Della Palla. Les grans empreses reials a París són la renovació del Louvre i les Tuileries (destruides). Francesc I reconstrueix el castell de Saint-Germain-en-Laye (actual Musée d'archéologie nationale), tot conservant la capella del temps de Lluís IX. Retratistes de cort foren Jean i François Clouet.

Un gran mecenes eclesiàstic del XVI fou el cardenal Georges d'Amboise, amb el castell de Gaillon i obres a la catedral de Rouen. El conestable Anne de Montmorency edifica al mateix segle els castells d'Ecouen i de Chantilly, ampliat als segles XVII-XVIII pels Bourbon-Condé, i al XIX pel duc d'Aumale. El grand écuyer Claude Gouffier és el patró del castell d'Oiron. Altres castells de la regió del Loira són els d'Azay-le-Rideau (del banquer Gilles Berthelot), Cheverny (de la família Hurault), Villandry (de Jean Le Breton, ministre de finances de Francesc I) i Chenonceau (del financer Thomas Bohier). El darrer fou ampliat per Diana de Poitiers, també mestressa del castell d'Anet. Més dades sobre mecenatge arquitectònic es troben a David Thomson, Renaissance Paris: architecture and growth, 1475–1600. Tenim una anàlisi del famós retrat doble els Ambaixadors (Jean de Dinteville i Georges de Selve), pintat per Hans Holbein el Jove.

Enric de Borbó-Navarra, futur Enric IV, va associat al castell de Pau. Els primers edificis comandats per la dinastia Borbó són: el Palais du Luxembourg a París (actual Sénat), per al qual Rubens pinta la sèrie de teles sobre Maria de Médici (al Louvre) i comença només la sèrie sobre Enric IV (als Uffizi de Florència); afegits a Fontainebleau, del qual es pot veure una descripció escrita per Pierre Dan (1642); l'ex-vot de la reina-mare Anna d'Àustria, el convent de Val-de-Grâce.

Destaca el mecenatge dels cardenals-ministres: Richelieu i Mazzarino. Fundacions de Richelieu: el Palais Cardinal, després molt alterat i conegut com a Palais Royal, residència de la branca Orléans de la família reial, i actual Conseil d'État; l'església de la universitat de París, la Sorbona, on es troba el seu monument funerari; i la micro-ciutat de Richelieu. Llegà les seves col·leccions a la Corona (avui principalment al Louvre).

Fundacions de Mazzarino són: el seu palau, molt alterat com a part de la Bibliothèque nationale de France (vegeu-ne la història arquitectònica); la seva col·lecció de llibres, base de la Bibliothèque Mazarine; el Collège des Quatre Nations, avui Institut de France. Les col·leccions de Mazzarino són adquirides en part per la Corona (avui al Louvre) i en part es dispersen; unes quantes han passat a mans dels comtes de Pembroke (Wilton House). Està publicat l'inventari post mortem de la biblioteca del cardenal.

Els palaus particulars parisencs del segle XVII es concentren al barri del Marais, on es troben l'Hôtel Sully i l'Hôtel Aubert de Fontenay (Hôtel Salé), actual Musée national Picasso. Per a una sèrie d'inventaris post mortem, vegeu Nicolas Courtin, Corpus des hôtels parisiens du XVIIe siècle. Altres ciutats que conserva molts hôtels d'aquesta época són Riom i Montpeller.

Entre la noblesse de robe es compta René de Longueil, patró del Château de Maisons (un altre lloc). El ministre de finances de Lluís XIV, Nicolas Fouquet, es fa el castell de Vaux-le-Vicomte, després incautat pel rei. Entre les adquisicions de Colbert per compte de Lluís XIV, està el gabinet de gravats de l'abbé Michel de Marolles (1667), autor de Le livre des peintres et graveurs; també la col·lecció de gravats del marquès de Béringhen. Una altra col·lecció del XVII està descrita pel seu propietari: Georges de Scudéry, Le cabinet. S'han publicat també els inventaris del palau i del castell dels marquesos de Rambouillet. Vegeu també Edmond Bonnafé, Dictionnaire des amateurs français au XVIIe siècle (1884).

Sota Lluís XIV, tenim l'ampliació del Louvre, per la qual es fa venir Bernini de Roma, tal com narra Paul Fréart de Chantelou; Versalles, del qual hi ha el lloc oficial, el Centre de recherches, un estudi sobre la Galerie des glaces i un altre sobre l'escultura exterior; el desaparegut Domaine de Saint-Cloud, que al segle següent passa als Orléans. La residència durant les cerimònies de coronació era el reconstruit Palais du Tau de Reims. La capella de l'Hôtel des Invalides (actual Musée de l'Armée) fou planejada com a panteó de Lluís XIV. Els jardins dels seus palaus es deuen principalment a André Le Nôtre. Ministre, general i projectista de les seves fortaleses fou Sébastien Le Prestre de Vauban.

La Corona fomentà les arts mitjançant: la manufactura de tapissos dels Gobelins (actualment part del Mobilier National), les acadèmies reials de pintura i escultura, arquitectura, i música, després agrupades en l'Académie des Beaux-Arts, i l'École française de Roma, avui a Villa Medici. Sobre les obres d'art efímer encarregades per la Corona entre mitjans del segle XVII i mitjans del segle XVIII, vegeu Menus Plaisirs du roi.

Sota Lluís XV, destaca la construcció del Palais Bourbon de París (avui englobat a la seu de l'Assemblée nationale), el Château de Compiègne, la fundació de la manufactura reial de ceràmica de Sèvres i el mecenatge de la favorita reial, marquesa de Pompadour; vegeu-ne l'inventari post mortem (1766). La col·lecció del monarca està descrita per François-Bernard Lépicié. Vegeu també Irène Aghion, Collecting antiquities in eighteenth-century France: Louis XV and Jean-Jacques Barthélemy. La consort del monarca, Maria Leszczynska, fou una mecenes per dret propi. Lluís XVI encarregà reformes al Château de Rambouillet. La seva col·lecció pictòrica a Versalles està inventariada per Louis-Jacques Durameau.

Les col·leccions dels ducs d'Orléans es poden veure en el llibre de Louis-François Du Bois de Saint-Gelais i en els àlbums de dibuixos de Jacques Couché. Vegeu també Pamela Cowen, Philippe d'Orléans, l'avant garde: the porcelain owned by Philippe II d'Orléans, Regent of France. Quan la Revolució (1790) foren alienades, principalment a compradors britànics, com un consorci encapçalat pel duc de Bridgewater, o com el vescomte Fitzwilliam. Algunes peces continuen en mans privades, altres han trobat aixopluc a la National Gallery de Londres i a la Scottish National Gallery d'Edimburg.

El col·leccionista Jean de Julienne és famós per l'aplec de dibuixos de Watteau, que va fer gravar en l'anomenat Recueil Julienne. El catàleg de les peces de glíptica posseïdes pel baró de Stosch, fou publicat per Johann Joachim Winckelmann. Un reconegut col·leccionista d'antiguitats fou el comte de Caylus.

Al segle XVIII encara es construeixen hôtels al Marais, com el conjunt dels Rohan i Soubise (avui part dels Archives nationales), però es posa més de moda el Faubourg Saint-Germain, on es troba l'Hôtel Biron, actual Musée Rodin. Dues guies d'Antoine-Nicolas Dezallier d'Argenville descriuen col·leccions: Voyage pittoresque de Paris i Voyage pittoresque des environs de Paris.

Els Rohan, com a prínceps-bisbes d'Estrasburg, també aixecaren el palau que avui hostatja alguns dels Musées de la ville de Strasbourg. Els sobirans de Lorena embelliren la capital ducal, Nancy, habitaven el Palau ducal i feren bastir el Château de Lunéville.

Els Bourbon-Condé habitaven el Château de Condé. Un dels darrers dominis rurals construits sota l'Antic Règim fou el del duc de Choiseul a Chanteloup.

Molts monuments es van salvar de la Revolució gràcies a la tasca de preservació d'Alexandre Lenoir i el seu Musée des Monuments Français (1795-1815). És autor de Description historique et chronologique des monumens de sculpture réunis au Musée des monumens français i de Notice historique des monumens des arts, réunis au Dépôt national, rue des Petits Augustins. L'edifici del dipòsit-museu, i una part dels fons, formen part actualment de l'École nationale supériure des beaux-arts, que assumí les funcions docents de l'Académie des Beaux-Arts. Una part de les col·leccions ha estat transferida a l'Institut national d'histoire de l'art.

Recursos sobre Napoleó I: Fondation Napoléon, Destination Napoleon i el Museo Napoleonico (Roma). Sobre les espoliacions practicades a Europa pels exèrcits de la Ia República i de Napoleó I, vegeu: els catàlegs antics del Louvre; l'Inventaire des peintures et sculptures saisies en Belgique; l'apèndix del general Pommereul a Francesco Milizia, L'art de voir dans les beaux-arts (1798); Dorothy Mackay Quynn, The art confiscations of the Napoleonic wars; la correspondència de l'agent artístic de Napoleó, el baró Dominique Vivant Denon. De l'efímer Musée Napoléon, es poden veure els gravats de les pintures. A la caiguda de l'emperador, la majoria de les peces foren recuperades pels antics propietaris. La principal excepció fou la part assignada per Napoleó a l'ex-emperadriu Josefina (procedia en gran part de Kassel), després comprada per Alexandre I de Rússia, i avui a l'Hermitage.

L'emperador va adquirir o restaurar diverses residències (Malmaison, Bois-Préau, Compiègne, Fontainebleau, etc.), recollides a Musées nationaux de Malmaison. L'obra més destacada de nova planta que emprengué és l'Arc de Triomphe de l'Étoile a París. També va manar obres al Regne d'Itàlia: a Milà, l'Arco della Pace i l'arranjament del palau i Pinacoteca di Brera; a Venècia, l'ala de la Piazza de San Marco que hostatja el Museo Correr; a Roma, al Palazzo del Quirinale.

L'escultor preferit de la parella imperial era Antonio Canova, sobre el qual vegeu, de Christopher M.S. Johns, Antonio Canova and the politics of patronage in revolutionary and Napoleonic Europe (accés restringit) i Empress Josephine's collection of sculpture by Canova at Malmaison.

El germà de Napoleó I, Lucien Bonaparte, com a príncep de Canino és responsable d'algunes empreses artístiques a Itàlia. La col·lecció del cardenal Fesch, oncle dels Bonaparte, forma en part el Musée Fesch d'Ajaccio (Còrsega).

Iniciativa de Napoleó III és la reconstrucció del castell de Pierrefonds per Eugène-Emmanuel Viollet-le-Duc.

Col·leccionistes de la segona meitat del segle XIX són: el duc d'Aumale, a qui devem la Biblioteca i el Museu del castell de Chantilly (vegeu també les seves col·leccions d'antiguitats i de dibuixos); Jacques Doucet, a qui també hom deu la fundació del centre de documentació que ha edevingut la Bibliothèque de l'Institut national d'histoire de l'art; la família Camondo, quines col·leccions es troben principalment al Musée Nissim de Camondo; el matrimoni Edouard André i Nélie Jacquemart, que funden el Musée Jacquemart-André; el pintor impressionista Gustave Caillebotte, que donà els seus quadres a l'Estat francès, formant el nucli del que serà el museu del Jeu de Paume, actual Musée d'Orsay.

Estan repertoriats els donatius de la família Rothschild a l'Estat; entre ells, el tresor romà de Boscoreale. La col·lecció de gravats d'Edmond de Rothschild està integrada dins del Département des Arts Graphiques del Louvre.

Altres recursos: Thecae (inventaris de biblioteques franceses, s. VIII-XVIII); L'Esprit des livres (catàlegs de vendes de llibres conservats a biblioteques de Lió i Grenoble); Répertoire des ventes d'antiques en France au XIXe siècle; Répertoire des tableaux italiens dans les collections publiques françaises (s. XIII-XIX); L'art britannique dans les collections publiques françaises (1100-1940); L'art des États-Unis dans les collections publiques françaises (1620-1940).

Estan en línia els arxius dels marxants parisins Goupil, Rosenberg i Brummer (aquests darrers, també a Nova York).

Entre les propietats jueves incautades pels ocupants alemanys (1940-1944), està la col·lecció Schloss. Una iniciativa en arquitectura moderna de la Universitat de París (Sorbona) és la Cité internationale universitaire. Un galerista parisí especialitzat en art modern fou Aimé Maeght, a qui es deu la Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence.


MÒNACO  Torna al Sumari

La família principesca de Mònaco, una branca dels Grimaldi de Gènova, habiten el Palais Princier.


BÈLGICA I PAÏSOS BAIXOS  Torna al Sumari

Sobre el col·leccionisme de l'art dels Països Baixos del sud (actual Bèlgica) i del nord (Holanda i les altres sis províncies) hi ha diversos recursos: CODART: Dutch and Flemish art in museums worldwide; sobre els patrons de la miniatura flamenca, vegeu dues exposicions, del Getty Institute i de la Bibliothèque Nationale de France); sobre obres de pintors dels segles XV i XVI a Gènova i Ligúria; Gerson Digital (artistes holandesos i flamencs del segle XVII que treballen a l'estranger); John Michael Montias, Le marché de l'art aux Pays Bas: XVe et XVIe siècles; Anna Tummers & Koenraad Jonckheere, Art market and connoisseurship (s. XVII).

Una introdució al segle XV i començaments del XVI: Burgundian Netherlands: Court Life and Patronage. La residència oficial dels ducs de Borgonya (i de Brabant) era el malmés palau de Coudenberg a Brussel·les. Els Països Baixos del sud foren durant els segles XV i XVI els principals productors europeus de tapissos: European Tapestry Production and Patronage, 1400–1600. Un famós encàrrec del mercader florentí Giovanni Arnolfini a Jan van Eyck s'estudia per Edwin Hall, Arnolfini betrothal. Beatrijs Wolters van der Wey estudia els retrats de grup a Brabant.

Margarida d'Àustria, filla de l'emperador Maximilià I, tia de Carles V i regent dels Països Baixos, basteix el Monestir de Brou (Bourg-en-Bresse, França) com a panteó familiar dels Savoia. Entre els artistes patrocinats per aquesta princesa a Malines es compten: el projectista Jan van Roome; els arquitectes Rombout II Keldermans i Louis van Bodeghem; els escultors Conrad Meit, Guyot de Beaugrant i Pietro Torrigiano; els pintors Pieter van Coninxlo, Mestre de la Llegenda de la Magdalena, Nicolas Rombouts, Jan Mostaert, Jacopo de'Barbari, Jan Cornelisz. Vermeyen i Bernard van Orley; el miniaturista Gerard Horenbout; i va rebutjar els serveis del projectista Jean Pérreal, de l'escultor Michel Colombe i del pintor Albrecht Dürer. No tenim notícies que contractés els serveis de un altre important escultor resident a Malines, Jean Mone.

Al segle XVII, destaca el mecenatge dels arxiducs Albert i Isabela. De Rubens, pintor cortesà per excel·lència, i també col·lecionista privat, es conserva la casa d'Anvers, la Rubenshuis. Entre els encàrrecs al seu taller: retrats de personalitats d'Anvers i retrats de personalitats forasteres; cartons per a tapissos sobre el Triomf de l'Eucaristia, encarregats per l'arxiduquessa Isabel d'Àustria amb destí a les Descalzas Reales de Madrid; esbossos per a les decoracions de l'entrada del cardenal-infant Fernando en Anvers. Un altre col·leccionista de l'època fou Nicolas Rockox.

El gran mecenes del segle als Països Baixos fou l'arxiduc Leopold Guillem d'Àustria. La seva col·lecció, catalogada per David Teniers II com a Theatrum Pictorium (1660), ha anat a parar principalment al Kunsthistorisches Museum de Viena. Vegeu Adolf Berger, Inventar und Kunstsammlung des Erzherzogs Leopold Wilhelm von Österreich. Entre els artistes patrocinats per l'arxiduc, a més de Teniers, estan els pintors Frans Snyders, Daniel Seghers, Peter Franchoijs, Gaspar de Crayer, Jan van der Hoecke, Thomas Willeboirts Bosschaert, Pieter Thijs, Frans Wouters, Justus van Egmont, Gonzales Coques, Pieter Snayers, Micheline Woutiers, i l'escultor Hieronymus Duquesnoy II.

L'Acadèmia de Pintura d'Anvers, successora (1663) del Gremi de Sant Lluc de pintors, està en la base de la creació del Koninklijk Museum voor Schone Kunsten. Col·leccionista de la mateixa ciutat al segle XIX fou Fritz Mayer van den Bergh.

La burgesia brusel·lesa de finals del segle XIX i començaments del XX encarrega una sèrie de residències que són projectades per arquitectes Art Nouveau, entre els que destaca Victor Horta. El banquer Adolphe Stoclet, en canvi, patrocina un enclavament a Brusel·les de la Secession vienesa: el Palau Stoclet.

Els comtes d'Holanda residien al Binnenhof de l'Haia. La Casa d'Orange (primer estatúders, després reis) posseeixen diversos palaus, i en especial els d'Amsterdam (antic Ajuntament) i Het Loo. Les col·leccions dels Orange formen el nucli de la residència i museu Mauritshuis de L'Haia. A la mateixa ciutat es troba la Biblioteca Reial. El panteó dinàstic es troba a la Nieuwe Kerk de Delft. L'estatúder Frederic Enric feu encàrrecs a l'arquitecte Jacob van Campen, als escultors Artus Quellin I, François Dieussart i Pieter't Hooft, i als pintors Rubens, Anton van Dyck, Rembrandt, Michiel van Miereveld, Leonaert Bramer, Gerrit van Honthorst, Thomas Willeboirts Bosschaert, Paulus Bor, Christaen van Couwenbergh, Frans de Grebber, Pieter de Grebber, Pieter Soutman; la seva vídua Amalia van Solms, a l'arquitecte Pieter Post, i als pintors Jacob Jordaens, Thomas Willeboirts Bosschaert, Gonzales Coques, Gerrit van Honthorst, Caesar van Everdingen, Pieter de Grebber, Salomon de Bray, Pieter Soutman, Theodor van Thulden, Jacob van Campen, Jan Lievens i Govert Flinck.

Un parent de l'estatúder, el comte Joan Maurici de Nassau-Siegen, és el patró del palau Mauritshuis de L'Haia. Com a governador del Brasil neerlandès, s'emporta els pintors paisatgistes Frans Post i Albert Eckhout; del segon són els retrats d'indígenes regalats a Frederic III de Dinamarca, avui al Museu Nacional de Copenhaguen (Dinamarca). També va regalar part d'aquest material etnogràfic a Lluís XIV de França, que el va fer traduir en tapissos, avui al Mobilier national. Lluís Bonaparte, durant el seu efímer regnat als Països Baixos, decidí la fundació (1808) del Rijksmuseum d'Amsterdam.

Les residències burgeses de la capital poden veure's a aquesta guia d'Amsterdam. Una col·lecció familiar bastida a Amsterdam des del segle XVII és la Collectie Six. Un estudi de Kees Kaldenbach sobre Delft al temps de Vermeer inclou notícies sobre clients i col·leccionistes. Les col·leccions de l'industrial del segle XVIII Pieter Teyler es conserven al Teyler Museum de Haarlem.

Sobre les vendes públiques, vegeu: The Montias Database of 17th Century Dutch Art Inventories (documentació d'Amsterdam, 1597-1681); l'estudi del mateix John Michael Montias, Art at auction in 17th century Amsterdam; el repertori Book sales catalogues of the Dutch Republic, 1599-1800 (guia bibliogràfica dels catàlegs facsímils, publicats en microfitxa); Digitisation art trade archives (1850-1950); la secció sobre subhastes de llibres del lloc Bibliopolis (Biblioteca Reial de l'Haia).

Col·leccionistes del segles XIX i XX: el baró W.H.J. van Westreenen van Tiellandt, amb el museu Meermanno; Frans Jacob Otto Boijmans, Daniël George van Beuningen i Franz Wilhelm Koenigs, amb el Museum Boijmans Van Beuningen; Helene Kröller-Müller, amb el Kröller-Müller Museum.


GRAN BRETANYA  Torna al Sumari

Empreses de la dinastia Plantagenet a França: Guillem I el Conqueridor funda el castell de Caen i les dues grans abadies de la ciutat, l'Abbaye aux Hommes (Saint Étienne) i l'Abbaye aux Dames (la Trinité); als seus successors hom deu l'abadia de Fontevraud (panteó reial) i el Château-Gaillard. Més sobre la dinastia normanda (s. XI-XII) a Les Normands, peuple d'Europe. Per a consolidar la seva conquesta de Gal·les, Eduard I (s. XIII-XIV) fa construir castells i fortificacions en la regió; poden veure's també a la pàgina del Govern de Gal·les.

Sobre el mecenatge arquitectònic britànic hi ha nombroses conferències de Simon Thurley. Sobre el col·leccionisme de pintura, vegeu el National Inventory of Continental European Paintings.

Existeixen panoràmiques generals dels palaus reials històrics, de les residències i col·leccions reials i dels jardins reials, amb les Joies de la Corona guardades a la Torre de Londres. El palau d'Hampton Court fou manat contruir pel cardenal Wolsey i regalat a Enric VIII, qui l'amplià, com també el Leeds Castle. Temples de patrocini reial són St. George's Chapel del Castell de Windsor i Westminster Abbey de Londres. Aquesta darrera comparteix la funció de panteó nacional amb la catedral de Saint Paul de Londres (vegeu-ne un altre recurs).

A l'Escòcia medieval, la casa reial ocupava les parts més antigues de les seves residències d'Edimburg: el castell i el palau d'Holyrood (vegeu també a Royal Collection Trust). William St Clair, baró de Rosslyn, funda el 1446 la capella de Rosslyn, fins avui sota el patronatge de la casa baronal (després, comtal) de Rosslyn.

Sobre l'època Tudor, vegeu unes conferències de Tarnya Cooper, aquest recurs sobre retrats funeraris i el saltiri d'Enric VIII. La base de dades Private Libraries in Renaissance England cobreix els any 1507-1654.

L'esmentat Simon Thurley pronuncia diverses conferències sobre les corts dels reis Estuard (s. XVII). Carles I fou mecenes, entre d'altres, d'Inigo Jones (també arquitecte de la Queen's House de Greenwich), Rubens (aquests dos col·laboraren a la Banqueting House del palau de Whitehall, la part més important que es va salvar de l'incendi de 1698), Anton van Dyck i Orazio Gentileschi. De la col·lecció reial, l'adquisició més grossa vingué dels Gonzaga de Màntua (1627). Després de l'execució del monarca (1649), el Parlament posà les obres en venda. Els principals lots es troben al Louvre (a través del banquer Everhard, agent del cardenal Mazzarino i col·leccionista ell mateix), al Museo del Prado (a través d'Alonso de Cárdenas, ambaixador de Felip IV) i al Kunsthistorisches Museum de Viena (a través del pintor John Michael Wright, agent de l'arxiduc Leopold Guillem, governador a Brusel·les). Sobre la part de Felip IV, vegeu Jerry Brotton & David McGrath, The Spanish acquisition of King Charles I's art collection: the letters of Alonso de Cárdenas, 1649-51.

Una sort semblant van còrrer les dues col·leccions aristocràtiques més importants formades sota el seu regnat, la de George Villiers, duc de Buckingham, i la de Thomas Howard, comte d'Arundel. Vegeu Elizabeth Angelicoussis, The collection of classical sculptures of the Earl of Arundel, Father of Vertu in England. Les peces d'Arundel han anat a parar, entre altres propietaris, als ducs de Devonshire (Chatsworth), als comtes de Pembroke (Wilton House), a la col·lecció reial (els dibuixos) i a l'Ashmolean Museum de la Universitat d'Oxford (els marbres). Aquest darrer museu té el seu origen en les col·leccions d'Elias Ashmole i de John Tradescant, jardiner reial. També a Oxford, el llegat del general John Guise (1765) origina la Christ Church Picture Gallery.

El nucli inicial del museu de la Universitat de Cambridge, el Fitzwilliam, va consistir en el llegat del vescomte Richard Fitzwilliam of Merrion, que incloia, entre altres coses, una part de la col·lecció Orléans. Els seus llibres els llegà a la Cambridge University Library.

Sobre el mecenatge del duc de York, després rei Jaume II, vegeu Michael Wenzel, The Windsor Beauties by Sir Peter Lely and the collection of paintings at St James's Palace, 1674.

De la nova dinastia, els Hannover, el principal mecenes fou Frederic, príncep de Gal·les, malavingut fill de Jordi II, i pare de Jordi III. La seva residència rural era Cliveden. La biblioteca reial s'inicia amb la col·lecció de Jordi III, i està actualment englobada en la British Library.

Des de Carles I, cap sobirà britànic fou tan àvid col·leccionista com Jordi IV; ja durant la seva regència (malatia del pare Jordi III) patrocinà el Royal Pavilion de Brighton. Els jardins reials més arranjats durant els segles XVIII i XIX són els de Kew (lloc oficial i lloc de Virtual Travel). Entre les iniciatives de la reina Victòria i del príncep consort Albert està el castell de Balmoral. Altres qüestions del segle XIX s'examinen a Arts in Victorian Britain i a un número monogràfic del Journal of the history of collections, maig de 2002.

A començaments del segle XVIII, l'arqueòleg John Talman forma una gran col·lecció de dibuixos (dispersa). Dos coneguts diplomàtics britànics van formar llurs col·leccions a Itàlia. La de Joseph Smith, cònsul a Venècia, i introductor de la pintura de Canaletto al seu país, és adquirida per Jordi III i acaba dins de les col·leccions reials. De la de Sir William Hamilton, cònsul a Nàpols, es publicà el catàleg de la secció de ceràmica, a cura de Wilhelm Tischbein. La col·lecció Hamilton fou una de les primeres a afegir-se al British Museum, el nucli del qual està la compra pel Parlament de les col·leccions de William Courten i Hans Sloane. Entre l'arqueologia, el col·leccionisme i l'espoliació, està al transllat, per Lord Elgin, dels marbres del Partenó d'Atenes, avui al British Museum. La polèmica sobre la restitució a Grècia encara continua.

A Gran Bretanya s'han conservat més mansions rurals que a qualsevol altre lloc, i sovint aixopluguen riques col·leccions. Alguns dels edificis més destacats són: Chatsworth i Holker Hall (ducs de Devonshire); Blenheim (ofrena nacional a John Churchill, duc de Marlborough); Woburn Abbey (ducs de Bedford); Drumlanrig Castle i Boughton House (ducs de Buccleuch i Queensberry); Arundel Castle (ducs de Norfolk); Haddon Hall i Belvoir Castle (ducs de Rutland); Stowe, amb els seus jardins (marquesos, després ducs de Buckingham); Alnwick Castle i Syon Park (comtes, després ducs de Northumberland); Longleat House (marquesos de Bath); Beaulieu (comtes de Southampton, després ducs de Montagu); Burghley House (comtes, després marquesos d'Exeter); Hatfield House (comtes, després marquesos de Salisbury); Castle Howard (comtes de Carlisle); Wilton House (comtes de Pembroke); Harewood (comtes d'Harewood); Holkham Hall (comtes de Leicester); Warwick Castle (comtes de Warwick); Stourhead (Sir Henry Hoare); Kingston Lacy (William John Bankes); Studley (John i William Aislabie); Barnard Castle (John i Joséphine Bowes). A William Beckford s'el recorda com el constructor de l'arruïnada Fonthill Abbey.

Robert Walpole, comte d'Orford, fou el constructor d'Houghton Hall. Hostatjava la col·lecció pictòrica de la família, descrita pel seu fill Horace Walpole a Aedes Walpolianae; fou venuda a Caterina II de Rússia (la major part, a l'Hermitage). Horace, al seu torn, fou el constructor de la vila-castell Strawberry Hill, de la qual publicà una descripció, digitalitzada per la Lewis Walpole Library (a aquesta adreça es poden visualitzar altres llibres, gravats, dibuixos i aquarel·les que pertangueren a Horace Walpole). A Londres es conserva la casa, col·lecció i biblioteca de l'arquitecte John Soane.

El mecenatge corporatiu més monumental de les illes britàniques correspon als colleges universitaris d'Oxford (vegeu-ne una altra guia) i de Cambridge (també té guia). Són fundacions del rei Enric VI: All Souls College d'Oxford, King's College i Queen's College de Cambridge, i Eton College. El cardenal Wolsey és el fundador del Christ Church College d'Oxford; Enric VIII, del Trinity College de Cambridge.

Altres organismes patrocinadors de les belles arts són: la Royal Academy of Arts; les National Galleries of Scotland, que inclouen les col·leccions de la Royal Scottish Academy i dipòsits, com el dels ducs de Sutherland; el Foundling Hospital de Londres, fundat pel capità Thomas Coram, i famós pels quadres cedits per artistes com William Hogarth, que han acabat formant el Foundling Museum.

Arthur Wellesley, duc de Wellington, va rebre de Ferran VII d'Espanya la part de la col·lecció reial espoliada pels francesos (el equipaje del Rey José), i es troba actualment al Wellington Museum de Londres (vegeu també el lloc d'English Heritage). Altres col·leccionistes del segle XIX són: l'hispanista escocès William Stirling Maxwell, quins objectes d'art han anat a parar, en part, a l'Hunterian Museum de Glasgow, i quins llibres, en part, a la University of Glasgow Library; els marquessos d'Hertford i Sir Richard Wallace, que han originat la Wallace Collection; Samuel Courtauld, amb el Courtauld Institute of Art i la seva Gallery; Sir Francis Cook, sobre qui vegeu el catàleg de les pintures (1913) que va heretar el seu fill Sir Frederick Cook. Pot veure's una relació dels col·leccionistes que han contribuit al fons de la National Gallery de Londres.

Més sobre col·leccionistes del segle XX sota Irlanda.


IRLANDA  Torna al Sumari

Entre les mansions rurals podem esmentar Russborough, encàrrec de Joseph Leeson, primer comte de Milltown.

La National Gallery of Ireland s'ha enriquit al segle XX amb els donatius de dos col·leccionistes britànics, Alfred Beit i Denis Mahon, i d'un nordamericà, Alfred Chester Beatty. Aquest darrer és més conegut pel fons de llibres rars i preciosos llegats a la Chester Beatty Library de Dublín.


ALEMANYA  Torna al Sumari

Sobre les èpoques més reculades:

Inclou informació sobre el col·leccionisme el Répertoire des tableaux français en Allemagne (XVIIe et XVIIIe siècles).

Regions per ordre alfabètic (no sempre coïncideixen amb els moderns Länder):


Baden-Württemberg

Existeix un lloc oficial dels castells i jardins de les cases regnants. Les residències principals dels margraves (després grans ducs) de Baden es troben a Karlsruhe i Rastatt. Llurs col·leccions formen el Badisches Landesmuseum al castell de Karlsruhe, i el Staatliche Kunsthalle a l'Orangerie. Les col·leccions dels ducs (després reis) de Württemberg estan a la base de la Staatsgalerie Stuttgart. Una residència suburbana llur és el castell de Ludwigsburg. Els comtes palatins, veieu-los al Palatinat.


Baixa Saxònia (Niedersachsen)

La col·lecció artística dels ducs de Braunschweig ha esdevingut el Herzog Anton Ulrich-Museum de Brunswick, i la col·lecció llibrària la Herzog August Bibliothek de Wolfenbüttel. La residència dels grans ducs d'Oldenburg està convertida en el Landesmuseum.


Baviera (Bayern)

De la Casa Electoral (a partir de 1806 Reial), els Wittelsbach, poden veure's els castells i jardins. Els principals són: el castell de Trausnitz, el castell de Friedberg, la Residenz de Munic, Nymphenburg (seu de la Manufactura de Porcellana); Schleissheim. A la mateixa adreça hi són les residències de la branca Wittelsbach menor, resident a Landshut (el castell de Trausnitz i la Stadtresidenz), així com les d'altres principats annexats a Baviera: Aschaffenburg, Coburg, Bayreuth, Bamberg, Würzburg, Neuburg, etc. (vegeu més avall).

El patrimoni dinàstic es concentra a Munic: Pinacoteca (Antiga, Nova i Moderna), col·leccions d'antiguitats (Gliptoteca, etc.), Museu Arqueològic, Museu d'Art Egipci, Museu Nacional Bavarès i Biblioteca de l'Estat de Baviera.

Durant la Guerra dels Trenta Anys, una part de les col·leccions dels Wittelsbach fou saquejada per Gustau Adolf de Suècia, però al segle XVIII s'enriquiren amb la major part del patrimoni dels Electors Palatins, abans a Düsseldorf i Mannheim. L'estat de les arts sota la monarquia (1806-1918) pot veure's a Königreich Bayern. A Lluís I hom deu el Pompejanum d'Aschaffenburg; a Maximilià II, el castell d'Hohenschwangau; a Lluís II, els de Herrenchiemsee, Linderhof i Neuschwanstein, sense comptar l'ajut prestat a Richard Wagner per a bastir el Festspielhaus de Bayreuth. L'arquitecte principal durant la primera meitat del segle XIX fou Leo von Klenze.

Sota la protecció reial es funda l'Akademie der Bildenden Künste.

La família de banquers Fugger comanda al segle XVI vàries obres a Augsburg i rodalies: el palau urbà, la Fugger-Kapelle a Santa Anna, el barri de vivendes socials Fuggerei i els castells de Kirchheim i Oberndorf. Vegeu també la Europäische Fuggerstrasse i el museu dedicat als Fugger i a l'altra gran família de negociants augsburgesos, els Welser.

El mercader Paul von Praun (1548–1616) reuní a Nuremberg les obres comprades a Itàlia i Alemanya en el Praunsches Kabinett. Dispers al 1801, una part es guarda al Germanisches Nationalmuseum de la mateixa ciutat.

Altres emprenedors dels segles XVII-XVIII: els prínceps-bisbes de Würzburg, amb la seva Residenz; els prínceps-bisbes de Bamberg, en especial Lothar Franz von Schönborn (també arquebisbe de Magúncia), qui encarrega la Neue Residenz i el castell Weissenstein (Pommersfelden); els ducs de Saxònia-Coburg (el viver de les monarquies europees), amb llurs castells, dels quals conserven actualment el Schloss Callenberg, i les Kunstsammlungen der Veste Coburg. A Bayreuth es van desenvolupar les construccions sota la margravina Guillermina. Neuburg, vegeu-lo al Palatinat.

A partir de 1812, els edificis monàstics de l'abadia de Sankt Emmeram (Ratisbona) esdevenen residència de la família dels prínceps Thurn und Taxis (vegeu-la també a Duino, Itàlia). Del comte Adolf Friedrich von Schack prové la Sammlung Schack de Munic.

Estan disponibles els arxius dels marxants muniquesos Galerie Heinemann per als anys 1872-1938.


Hamburg

L'activitat del ex-banquer Aby Warburg es concentra en l'institut que porta el seu nom, en les dues seus d'Hamburg i Londres. Vegeu el bloc Bilderfahrzeuge: Aby Warburg's legacy and the future of iconology.


Hessen

Hi ha una web sobre els castells i jardins del Land. Els landgraves de Hessen-Kassel han deixat els actuals Staatliche Museen, al parc de Wilhelmshöhe (Kassel). Llur col·lecció fou en part espoliada per Napoleó I. Es coneix la biblioteca dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, residents de la ciutat.

Dels grans ducs de Hessen-Darmstadt hom remarcarà les col·leccions, al Hessisches Landesmuseum de Darmstadt, i la darrera gran empresa artística d'una monarquia europea, els edificis Jugendstil de la colònia d'artistes de Darmstadt, la Matildenhöhe, sota la direcció de Joseph Maria Olbrich (1899-1908).

A la ciutat lliure de Frankfurt destaca el Städel Museum, fundació de Johann Friedrich Städel (1815).


Mecklenburg

Els palaus i les col·leccions dels ducs de Mecklenburg formen el Staatliche Museum de Schwerin.


Palatinat (Pfalz)

Els Electors Palatins residien al castell d'Heidelberg (visible a través de Staatliche Schlosser und Garten Baden-Wurttemberg i de Landeskunde online), malmés per l'exèrcit de Lluís XIV. Estava envoltat pels jardins plantats per Salomon de Caus. Posteriorment resideixen al castell de Mannheim. També tenien els de Benrath (Düsseldorf) i Schwetzingen. Llurs col·leccions artístiques (vegeu el catàleg per Nicolas de Pigage, 1778) estan a Munic; la part que va romandre a Düsseldorf es guarda al Museum Kunst Palast. Una part de la Bibliotheca Palatina es troba a la Universitat de Heidelberg; la resta fou expropiada en favor de la Biblioteca Apostolica Vaticana (Roma) durant la Guerra dels Trenta Anys (1622).

La branca del Jove Palatinat tenia els seus estats a Baviera i residia al castell de Neuburg, obra principalment del comte Ottheinrich. Vegeu-ne una exposició.


Prússia (Preussen)

A aquest lloc sobre la història de Prússia es pot trobar informació sobre les activitats artístiques de la dinastia regnant. De les construccions de Casa Reial (abans, Electoral; després, Imperial), els Hohenzollern, i en especial de Frederic II el Gran, tenim els castells i jardins de Berlín i rodalies. A la capital, ha estat enderrocat el Palau Reial o Stadtschloss (un altre lloc), i després reconstruit. Es conserva el Zeughaus (Arsenal). A Potsdam hi ha vàries viles i palaus, com el de Sanssouci, i la desapareguda església de la dinastia, la Garnisonkirche. Resultant aquestes dues ciutats molt castigades durant la II Guerra Mundial, poden contemplar-se vistes antigues a Berliner Klassik i a Potsdammer Mitte. També existeix una descripció de Potsdam en 1749. El principal arquitecte de la família reial prussiana durant la primera meitat del XIX fou Friedrich Schinkel.

Sota el patrocini del darrer Kaiser, Guillem II, s'inauguren a Berlín la nova catedral (Dom) i la semi-destruida Gedächtniskirche, i a Sélestat (Alsàcia) es restaura el castell d'Hoch-Königsburg. També data del segle XIX i començament del XX la reconstrucció de dos castells de Suàbia, el de Sigmaringen (possessió d'una altra branca de la família, els prínceps d'Hohenzollern), i el de Hohenzollern (propietat d'ambdues branques).

Les col·leccions dels Hohenzollern foren descrites per Mathias Oesterreich: pintures (1771) i escultures (1774). Enriquides amb compres als romans Bellori i Giustiniani, entre d'altres, formen el nucli dels Staatliche Museen de Berlín i Potsdam. Una part es va perdre a 1945 amb l'incendi del Kaiser-Friedrich-Museum, o saquejada per l'exèrcit soviètic; les pintures estan repertoriades a Dokumentation der Verluste und des Fremdbesitzes. L'antiga biblioteca reial està incorporada a la Staatsbibliothek de Berlín. Altres fundacions de la monarquia prussiana són l'Akademie der Künste i la Manufactura Reial de Porcellana.

El primer membre de la família destacable pel seu mecenatge (primera meitat del s. XVI) fou el cardenal Albrecht von Brandenburg, arquebisbe de Magúncia i Magdeburg. Està relacionat amb reformes a les catedrals de Magúncia i de Halle an der Saale, amb la Marktkirche, la Neue Residenz i el castell de Moritzburg de la mateixa Halle. Fou client, entre d'altres, d'Albrecht Dürer, Matthias Grünewald, Lucas Cranach el Vell, Hans Baldung Grien i Peter Vischer el Jove.


Renània (Rheinland)

Les residències barroques dels prínceps-arquebisbes-electors de Colònia eren els dos castells de Brühl, i la dels prínceps-bisbes de Speyer el castell de Bruchsal. Les desamortitzacions sota l'ocupació francesa foren aprofitades per Franz Wallraf, que va formar una col·lecció de "primitius" alemanys, nucli del futur Wallraf-Richardtz Museum de Colònia. Düsseldorf, vegeu-lo a Palatinat.

Les tombes dels arquebisbes-electors de Magúncia (Mainz) es troben a la catedral (un altre lloc). Seu era el Schloss Johannisburg d'Aschaffenburg (un altre lloc), actualment a Baviera.

El llegat de l'industrial Barthold Suermondt funda el Suermondt-Ludwig-Museum d'Aquisgrà (Aachen). A l'industrial Peter Ludwig hom deu la fundació o el recolçament de varis museus; els més importants són el Museum Ludwig de Colònia, el Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, i el ja esmentat Suermondt-Ludwig-Museum. La col·lecció del canonge de Colònia Alexander Schnütgen està en la base del Museum Schnütgen. Karl Ernst Osthaus temptà convertir la ciutat de Hagen en un centre de l'art modern, però el més permanent dels seus assoliments fou el museu transferit el 1922 a Essen: el Museu Folkwang.


Saxònia (Saxen) i Saxen-Anhalt

Existeix una presentació dels castells i jardins del Land. La Casa Electoral (després, Reial) va embellir la seva capital, Dresde, molt destruida a 1945; hom trobarà vistes antigues a Altes Dreden. La vida artística de la Cort, especialment brillant sota August II i August III, es pot veure a aquesta exposició. Les principals residències de la monarquia són a Dresde, Torgau (castell Hartenfels), Meissen (l'Albrechtsburg, seu, a partir de 1710, de la Manufactura de Porcellana), Augustusburg i Moritzburg. El teatre de la Cort, l'Hoftheater (s. XIX), porta el nom del seu arquitecte: Semperoper.

Les residències i col·leccions de la capital (minvades a 1945) formen les Staatliche Kunstsammlungen; vegeu-ne una descripció de les pintures (1753), i la secció del tresor (Grünes Gewölbe). Les col·leccions llibràries han anat a la Sächsische Landesbibliothek; vegeu-ne una exposició. L'adquisició més valuosa es va fer als Este de Mòdena (1745).

Panteons dels ducs de Saxònia són la catedral de Meissen i l'església del castell de Wittenberg. A la segona es troba la tomba de Frederic III el Savi, fundador de la Universitat de Wittenberg, gran col·leccionista de relíquies sagrades, protector de Martin Luther i client d'Albrecht Dürer, Jacopo de'Barbari, Lucas Cranach el Vell i Peter Vischer el Jove.

El comte (després, príncep) Hermann von Pückler-Muskau és responsable de dos dels millors conjunts paisatgístics del segle XIX: Muskau i Branitz. El principal conjunt dels prínceps d'Anhalt-Dessau és el Gartenreich de Dessau-Wörlitz, voluntat de Leopold III Friedrich Franz (primera meitat del s. XIX).


Schleswig

La Casa Ducal residia al Schloss Gottorf de la ciutat de Schleswig.


Turíngia (Thüringen)

Hi ha una web sobre castells i jardins del Land. Els Grans Ducs de Weimar destacaren més en el mecenatge literari i musical que no pas en l'artístic, tal com pot veure's a la Klassik Stiftung Weimar. Cal esperar a 1907 per tal que Henri van de Velde, amb el patrocini del gran duc, fundi l'escola d'arts i oficis que a 1919 esdevindrà la Bauhaus. A Weimar, cal esmentar també la Herzogin Anna Amalia Bibliothek. Al principat de Saxònia-Altenburg, el principal col·leccionista fou el baró Bernhard August von Lindenau, quina col·lecció de "primitius" italians formà el Lindenau-Museum.


L'espoliació nazi d'Europa

L'encarregat principal d'aquest episodi (1933-1945) de l'afecció per l'art era Alfred Rosenberg, mitjançant l'organisme Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg; els seus arxius estan publicats per l'United States Holocaust Memorial Museum. Amb aquest material, el Führer, Adolf Hitler, pretenia muntar un museu a la ciutat escenari de la seva adolescència, Linz (Àustria); vegeu la base de dades Sammlung des Sonderauftrages Linz. Hitler també formà una galeria personal. El primer lloctinent del règim, Hermann Göring, formà una gran col·lecció personal. El marxant Hildebrand Gurlitt aconseguí retenir una gran quantitat d'aquestes peces fruit de confiscacions, que sortiren a llum només el 2012, quan estaven en possessió del seu fill Cornelius Gurlitt; continua el procés de restitució (Kunstfund Gurlitt). Les peces en possessió legítima foren llegades al Kunstmuseum de Berna (Suïssa).

Les col·leccions alemanyes foren al seu torn espoliades pels Aliats el 1945, en especial els dos principals museus de Berlín i el de Dresde (Saxònia). Els nordamericans han format la Third Reich Collection de la Library of Congress de Washington; inclou, per exemple, gran part de la biblioteca privada de Hitler. Pel que fa a l'Exèrcit Roig, una propietat encara no restituida als museus de Berlín és el tresor de Tròia, que descobrí Heinrich Schliemann i que roman al Museu Puixkin de Moscou.


ÀUSTRIA I LIECHTENSTEIN  Torna al Sumari

Hi ha informació sobre els artistes italians que treballen a Àustria. Poden veure's il·lustracions del mecenatge, tant imperial com eclesiàtic i aristocràtic, a Vienna, city of the last Roman emperors. Un repertori de palaus es troba a Planet Vienna i a Burgen-Austria.

Sobre la Casa Imperial, vegeu Habsburgs and their courts in Europe, 1400–1700 (vegeu també els Habsburgs d'Espanya) i Via Habsburg. Els palaus de Viena eren: el d'hivern, l'Hofburg, i el d'estiu, Schönbrunn. Les col·leccions de la monarquia es troben principalment al Kunsthistorisches Museum, al Naturhistorisches Museum, al Weltmuseum (abans Museum fur Völkerkunde), al Tresor Imperial (Schatzkammer), a la Armeria Imperial i a la Biblioteca Imperial (Hofbibliothek) de Viena.

Fundacions imperials són: l'Akademie der Bildenden Künste i la manufactura de porcellana (Viena); l'Accademia di Belle Arti di Brera (Milà).

Les grans empreses religioses de Carles VI són l'ampliació del monestir de Klosterneuburg i la Karlskirche de Viena. Convé recordar les dependències imperials de les grans abadies barroques d'Àustria: Melk, Göttweig, Sankt Florian. També hi ha encàrrecs dinàstics a la catedral de Viena (com la tomba de Frederic III) i al seu Museu Catedralici i Diocesà. El panteó de Maximilià I és a l'Hofkirche d'Innsbruck; el de la reialesa posterior, als Caputxins de Viena (Kaisergruft). Ferran II es feu enterrar en el Mausoleum de Graz.

Residències imperials fora d'Àustria són els castells de Praga i Budapest i altres edificis a Milà i Monza (Llombardia).

La branca tirolesa dels Habsburg tenia la residència a l'Hofburg d'Innsbruck i les col·leccions al castell d'Ambras.

El príncep Hans Ulrich von Eggenberg es feu construir a partir de 1625 el castell d'Eggenberg (Graz), posteriorment alterat pels seus descendents. Els nous propietaris, els comtes d'Herberstein, alteraren al segle XIX els jardins.

Passant al segle XVIII, el príncep Eugeni de Savoia tenia dues residències a la capital: el palau d'hivern al casc antic, ara ocupat pel Bundesministerium für Finanzen, i el Belvedere als afores, actual Österreichische Gallerie. Una altra nissaga aristocràtica, els Harrach, conserva la col·lecció al castell de Rohrau. Un gran col·leccionista divuitesc de gravats fou Anton Roschmann. La col·lecció vienesa de pintura dels comtes Czernin (vegeu-los també a Praga) ha passat a enriquir la Residenzgalerie de Salzburg.

La residència medieval dels prínceps-arquebisbes de Salzburg era el castell d'Hohensalzburg. Construccions dels segles XVII i XVIII foren la Residenz, la Neue Residenz i els palaus de Mirabell i d'Hellbrunn.

Membres de la família imperial austriaca del segle XIX, relacionats amb les belles arts: l'emperadriu Elisabeth (Sissi); el príncep Albert Casimir, amb la col·lecció de dibuixos i gravats Albertina de Viena (en gran mesura formada com a governador a Brusel·les); l'arxiduc Joan d'Habsbug-Lorena, amb el Landesmuseum Joanneum de Graz; Maximilià, frustrat emperador de Mèxic, vegeu-lo a Trieste, Itàlia; l'arxiduc Lluís Salvador, vegeu-lo a Mallorca.

El projecte del règim nazi de construir un gran museu a Linz, vegeu-lo a Alemanya.

Els prínceps de Liechtenstein tenen el seu solar del segle XII al castell Liechtenstein dels afores de Viena, però el reconstruiren radicalment al segle XIX. Al segle XVIII bastiren a Viena els dos palaus Liechtenstein, el de la ciutat i el del jardí. Des d'allí traslladaren llurs col·leccions al castell de Vaduz (1945), però l'han retornada a Viena. Resta a la capital del principat de Liechtenstein el tresor de la dinastia, com a part del Landes Museum. Vegeu també aquesta família a Bohèmia i Moràvia.


BOHÈMIA i MORÀVIA  Torna al Sumari

El mecenatge imperial de Carles IV (mitjans s. XIV) es concentra en dos castells: el de Karlstejn i el de Praga o Hradschin, que inclou en el seu recinte la catedral de Sant Vit i fou posteriorment ampliat pels Habsburgs d'Àustria. A l'emperador també és deu el famós pont sobre el riu Moldava, el foment de l'escola de pintura de Bohèmia i, a Alemanya, la Frauenkirche de Nuremberg (Baviera) i el cor de la catedral d'Aquisgrà (Renània).

Entre 1583 i 1612, Praga va gaudir d'una brillant vida cultural sota l'emperador Rodolf II, el principal client de les col·leccions en part arrabassades per Gustau Adolf de Suècia, en part traslladades a Viena, i en part restants a la ciutat (majoritàriament a la Národní galerie). Els principals artistes contractats per Rodolf II són: el projectista Jacopo Strada; els escultors Giambologna i Adriaen de Vries; els pintors Bartholommaeus Spranger, Giuseppe Arcimboldo, Paolo Veronese, Roelandt Savery, Pieter Stevens, Paulus Willemsz. van Vianen, Hans von Aachen, Daniel Fröschl, Joseph Heintz I, Matthäus Gundelach; el miniaturista Joris Hoefnagel; els gravadors Jacob Hoefnagel i Aegidius Sadeler II; els joiers Ottavio Miseroni, Cosimo Castrucci, Giovanni Castrucci, Wenzel Jamnitzer I, Paulus van Vianen, Jan Vermeyen, Caspar Lehman.

La capital txeca és rica en palaus: vegeu la guia Pragensia. Les residències dels Stenberg i Kinský formen part de la Národní galerie; els palaus Waldstein (Wallenstein), Kolowrat i Fürstenberg hostatgen el Senat de la República Txeca. Altres residències aristocràtiques corresponen als comtes Czernin (actual Ministeri d'Afers Estrangers), als prínceps Eggenberg (Ceský Krumlov), i als ja esmentats comtes Sternberg (Troja, Praga i Castolovice). D'altra banda, era habitual que els més rics aristòcrates txecs tinguessin un altre palau a Viena.

Els prínceps Lobkowitz tenien diversos castells: Nelahozeves, Roudnice, Strekov, Melník, i dos palaus a Praga, al barri del castell i al de Malá Strana. La princesa Polixena fou la donant del Nen Jesús de Praga a l'església de Santa Maria de la Victòria, i Katerina, la fundadora del convent de Loreto. Amb les lleis de restitució aprovades després de la caiguda del comunisme, la família ha recuperat part de llurs col·leccions.

L'industrial cerveser Vojta Náprstek arreplegà al segle XIX els fons inicials del Museu de les Cultures Asiàtiques, Africanes i Americanes (Praga).

Entre les possessions dels Liechtenstein estaven els castells de Valtice i Lednice. A una branca eclesiàstica de la família devem el palau arquebisbal de Kromeriz, amb les seves col·leccions. Vegeu també aquesta família a Àustria i Liechtenstein).

El castell de Konopiste ha passat per varis propietaris i reformes. Al segle XIX l'arxiduc Franz Ferdinand d'Este hi hostatjà una part de les peces heretades dels Este de Mòdena; actualment es guarden a la Galeria Nacional de Praga (Palau Sternberg).


HONGRIA I CROÀCIA  Torna al Sumari

El mecenatge més brillant, entre el Gòtic i el Renaixement, fou el del rei Maties Corvino, en especial l'Església de Maties a Budapest, el Castell de Visegrád i la dispersa Bibliotheca Corviniana. Un llibre miniat a Florència per compte del monarca és el Missal. El Castell de Budapest és fonamentalment obra dels Habsburgs d'Àustria, després de la reconquesta als turcs, i avui hostatja la Galeria Nacional.

Dels magnats hongaresos, recordarem: els Esterházy, amb el castell Esterházy a Eisenstadt (ciutat actualment austriaca); una altra branca de la família, els Esterházy de Galántha; els Grassalkovich, amb el palau de Gödöllö, que al segle XIX seria residència imperial; la col·lecció de pintura espanyola (en part procedent de l'espoliació practicada pels mariscals de Napoleó I entre 1808 i 1814) formada per Miklós Esterházy, avui al Szépmûvészeti Múzeum de Budapest; els Pálffy, sobre els quals vegeu Ingrid Ciulisová, Art collecting of the Central-European aristocracy in the nineteenth century: the case of Count Pálffy. De la mateixa manera que els txecs, també era habitual que els més rics aristòcrates hongaresos tinguessin un altre palau a Viena.

Mecenes de Croàcia al segle XIX fou el bisbe Josip Juraj Strossmayer, que promogué l'Acadèmia Croata d'Arts i Ciències, la catedral de Dakovo i la Galeria Strossmayer de Zagreb.


SUÏSSA  Torna al Sumari

Artisti ticinesi in Europa, XIII-XIX secolo inclou notícies sobre els clients estrangers dels artistes suïssos italoparlants. Una secció d'e-rara digitalitza llibres que foren posseïts per personalitats suïsses.

La residència estival dels comtes (més endavant, ducs: vegeu a Torí) de Savoia era el castell de Chillon (un altre lloc).

Grans col·leccions suïsses del segle XX són: l'Oskar Reinhart a Winterthur, que ha donat lloc a dos museus, a Römerholz i a Stadtgarten; la d'Emil Bührle a Zuric; la del baró Thyssen-Bornemisza, abans a Lugano, ara a Madrid i, en menor part, al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona); la de Gérard J. Corboud, donada al Wallraf-Richartz Museum de Colònia; la de Jean-Paul Barbier-Mueller, origen del Musée Barbier Mueller de Ginebra i de la seva desapareguda filial de Barcelona (subhastada el 2012).


DINAMARCA  Torna al Sumari

Existeix una presentació dels palaus de la Casa Reial; també a Rosenborg, Amalienborg i Biblioteca Reial. Vegeu especialment els castells reials de Frederiksborg i Rosenborg. El panteó reial es troba a la catedral de Roskilde. A Frederic V hom deu la Marmorkirken de Copenhaguen (s. XVIII). Altres fundacions regies del mateix segle són l'Acadèmia de Belles Arts i la Manufactura de Porcellana.

Existeix una història de les col·leccions daneses, especialment les reials del segle XVII al XIX, les quals han absorbit conjunts com el Museum Wormianum de l'erudit Ole Worm. Actualment es guarden a la Kongelige Bibliotek, el Statens Museum for Kunst i el Nationalmuseet de Copenhaguen. Vegeu Jørgen Hein, Learning versus status?: Kunstkammer or Schatzkammer.

Una col·lecció privada és la formada a Roma per l'escultor Bertel Thorvaldsen, i després transportada a Copenhaguen. Una altra gran col·lecció d'escultura és la de l'industrial cerveser Ny Carlsberg. Una gran col·lecció privada de pintura és la de l'industrial tabaquer Heinrich Hirschsprung (donatiu de 1902).


SUÈCIA  Torna al Sumari

La Casa Reial presenta els seus palaus i la seva Armeria. Les col·leccions reials van començar de valent amb les apropiacions de Gustau Adolf a Praga, Munic i altres indrets de l'Imperi Alemany, durant la Guerra dels Trenta Anys. La major part se les va endur la seva filla la reina Cristina a Roma, després d'abdicar. La part que va romandre a Estocolm formà el nucli del Nationalmuseum, mentre que el Codex Gigas passà a la Biblioteca Nacional d'Estocolm. De la part duta a Itàlia, els llibres ingressaren a la Biblioteca Apostolica Vaticana, mentre que les obres d'art van passar als Odescalchi (després dispersades).

Entre les possessions de la noblesa, destacarem el castell de Skoklosters, del comte Carl Gustaf Wrangel, i el palau Hallwyl, dels comtes homònims. Poden veure's més residències aristocràtiques a l'Agència de Propietats Estatals.


POLÒNIA  Torna al Sumari

Les residències reials són: a Cracòvia, el Wawel (Castell Reial); a Varsòvia, el Zamek Królewski (Castell Reial), i els palaus de Wilánow (de Joan III) i Lazienki (d'Estanislau August). Les peces comprades per marxants britànics per compte d'Estanislau August, darrer rei de Polònia, no foren enviades a causa de la partició del reialme, i formaren el nucli de la Dulwich Picture Gallery de Londres.

De les col·leccions de l'aristocràcia polonesa, el principal conjunt subsistent és el Museu Czartoryski de Cracòvia. La jueva Col·lecció Steiglitz, abans a Cracòvia, forma part actualment del Museu d'Israel (Jerusalem).


GRÈCIA  Torna al Sumari

Tres destacats museus d'Atenes provenen de col·leccions privades: el Benaki, d'Antónis Benákis; el d'art ciclàdic, de Nikólas i Dolly Goulandrí; el bizantí i cristià, de Geórgios Sotiríou.


LETÒNIA  Torna al Sumari

La principal empresa artística dels ducs de Curlàndia al segle XVIII fou el Palau de Rundale.


RÚSSIA  Torna al sumari

Els palaus i col·leccions dels tsars poden veure's a Alexander Palace. La residència antiga és el Kremlin de Moscou, del qual hi ha la pàgina de la Presidència, la dels museus (especialment l'Armeria) i una de privada. A les proximitats estan la catedral de sant Basili i la residència dels boiards, que poden veure's al Museu Estatal d'Història.

A la nova capital de Pere I, Sant Petersburg, es troba el Palau d'Hivern, que hostatja el museu de l'Hermitage, escenari de la pel·lícula L'Arca Russa. El museu té una sucursal a Amsterdam (Països Baixos).

Caterina II va fer adquisicions massives, entre les quals les col·leccions pictòriques formades per Robert Walpole i Pierre Crozat), mentre que Alexandre I es va beneficiar de les liquidacions subsegüents a la caiguda de Napoleó I. Una part de l'Hermitage, de la Biblioteca Nacional de Leningrad i de l'Armeria del Kremlin fou alienada per Stalin; els lots més importants han anat a parar a la National Gallery de Washington (pels oficis d'Andrew Mellon) i al Museu Gulbenkian de Lisboa (compra de Calouste Gulbenkian); una part de l'Antiga Biblioteca Imperial fou adquirida per la Library of Congress de Washington.

A les rodalies de Sant Petersburg es troben els palaus de Peterhof (lloc oficial i un altre lloc), Tzarskoje Selo i Pavlovsk. Un dels darrers artistes patrocinats per la dinastia Romanov fou el joier Peter Carl Fabergé (un un altre lloc), autor d'uns famosos ous de Pasqua (vegeu-ne un altre lloc). Sota protecció imperial estava l'Acadèmia de Belles Arts.

De l'arquitectura religiosa patrocinada pels tsars al segle XIX, destaquen dos ex-vots: la Catedral de Crist Salvador a Moscou i l'església de Crist sobre la Sang Vessada a Sant Petersburg. La construcció burgesa a la capital s'examina a Mapping Petersburg.

Les col·leccions incautades pel règim soviètic als col·leccionistes privats (per exemple, Sergei Shchukin i Ivan Morozov).formen part actualment de museus com l'Hermitage i el Museu Estatal Rus de Sant Petersburg, i la Galeria Tretyakov i el Museu Pushkin de Moscou.


ISRAEL vegeu Polònia


ESTATS UNITS D'AMÈRICA  
Torna al sumari

Una obra de referència és Archives Directory for the History of Collecting in America. Vegeu també Répertoire de sculpture française dans les collections publiques américaines.

Entre les grans col·leccions privades dels Estats Units, que sovint han esdevingut museus públics, es compten la Barnes, la Bliss (fundadora de Dumbarton Oaks), la Carnegie (vegeu també el seu mecenatge de biblioteques), la Chrysler, la Clark, la Corcoran, la Du Pont, les Freer & Sackler (de la Smithsonian Institution), la Frick, la Gardner, la Getty, la Guggenheim, la Hammer, la Henry E. Huntington, l'Archer M. Huntington (fundador de la Hispanic Society de Nova York i mecenes de Joaquín Sorolla; vegeu un altre lloc), la Kimbell, la Kress, la Mellon, la Morgan, la Phillips, la Ringling, l'Abigail A. Rockefeller (fundadora del Museum of Modern Art de Nova York), la Nelson A. Rockefeller (Museum of Primitive Art, després integrat en el Metropolitan Museum of Art), la Robbins (National Museum of African Art), la Rubin, la Simon, les de Alfred Stieglitz i Georgia O’Keeffe (donatius a la National Gallery of Art), la Terra (de Daniel J. Terra, fundador del Musée d’art américain Giverny, que ha esdevingut el Musée des impressionnismes Giverny), la Walters, la Whitney, la Widener (llegats a la National Gallery of Art de Washington i a la Free Library de Filadèlfia), la Wrightsman (dins del Metropolitan Museum of Art). Altres han contribuit indirectament, mitjançant suport monetari, com la Ford Foundation amb el Detroit Institute of Arts, o la Bill & Melinda Gates Foundation amb el Seattle Art Museum.

L'empresari Charles Deering, vegeu-lo a Catalunya; el magnat del coure Alfred Chester Beatty, a Irlanda; Bernard Berenson, a Florència.

Les grans universitats nordamericanes han format importants museus: Berkeley, Emory, Harvard, Pennsylvania, Princeton, Yale. Altres ofereixen vistes del campus, com Columbia o Harvard.

Poden veure's mansions dels estats del Sud al Carnegie Survey of the Architecture of the South. La residència de l'estadista i arquitecte Thomas Jefferson era Monticello (Virgínia). Es coneix també la seva biblioteca privada. Al segle XIX, les ciutats de Newport (Rhode Island) i Oak Park (Illinois) es van convertir en emporis de mansions privades. La més grossa del segle és Biltmore (Carolina del Nord), propietat de George Vanderbilt.

Les dues majors iniciatives arquitectòniques privades del segle XX són: el Rockefeller Center (Nova York), de John D. Rockefeller Jr. (amb murals, entre d'altres, de Josep Maria Sert; els de Diego Rivera, en canvi, foren destruits); i el Hearst Castle (San Simeón, Califòrnia), de William Randolph Hearst, més conegut com Xanadú, gràcies a la pel·lícula d'Orson Welles Citizen Kane. Sobre el mecenatge arquitectònic poden consultar-se també dos llocs dedicats a Frank Lloyd Wright, All Wright i Wright Trust, i un sobre la Prairie School.

Estan en línia els arxius dels marxants novaiorquesos Leo Castelli i germans Brummer (aquests darrers, també a París).

Un episodi de la Guerra Freda fou el suport encobert de la Central Intelligence Agency (C.I.A.) a l'art abstracte nordamericà, mitjançant el Congress for Cultural Freedom, tal com ha revelat, entre d'altres, Frances Stonor Saunders.


CANADÀ  Torna al sumari

Amb un nivell econòmic i cultural equiparable al del seu veí del sud, el Canadà és més pobre en fundacions privades, segurament degut al diferent sistema legal, referent a impostos i herències. Hem d'esmentar si més no la McMichael Canadian Art Collection (Kleinburg, Ontario) i el museu d'art islàmic de Toronto, format per la dinastia ismaelita dels Aga Khans, que també subvencionen altres activitats mitjançant l'Aga Khan Trust for Culture (Ginebra, Suïssa).


AMÈRICA LLATINA  Torna al sumari

Del període colonial ençà, les peces artístiques adquirides per la Academia de San Carlos de las Nobles Artes (Mèxic D.F.) han format el Museo Nacional de San Carlos. Els successius governants mexicans, sobretot del segle XIX, han anat configurant el castell de Chapultepec (Mèxic D.F.).

Pel que fa a l'Amèrica del Sud, vegeu María Elena Bedoya Hidalgo, Antigüedades y nación: prácticas del coleccionismo, agencia intelectual y sociabilidades científicas (1890-1920).

Grans col·leccionistes hispanoamericans del segle XX: al Brasil, l'empresari de premsa Assis Chateaubriand (Museu de Arte de São Paulo); a Mèxic, el financer Franz Mayer (Museo Franz Mayer, Mèxic D.F.); al Perú, l'arqueòleg Rafael Larco Hoyle (Museo Larco, Lima); a Xile, l'arquitecte Sergio Larraín García-Moreno (Museo Chileno de Arte Precolombino, Santiago de Chile); a Puerto Rico, l'empresari i polític Luis A. Ferré (Museo de Arte de Ponce).


AMÈRICA PRECOLOMBINA  Torna al sumari

Havent-se eclipsat els maies i altres cultures, els conquistadores només se les haveren a veure amb dos estats imperials:

Els asteques de Mèxic

Introduccions didàctiques són les de Mexicolore i Latin American Studies. La Foundation for the Advancement of Mesoamerican Studies publica facsímils dels còdexs supervivents. Més específics són Evolución de la gran Tenochtitlán, Templo Mayor de Tenochtitlán i un estudi del calendari asteca.

El tresor de l'emperador Moctezuma fou espoliat per Hernán Cortés. Admirat per Albrecht Dürer durant el seu viatge als Països Baixos, passa als sobirans Habsburgs i es troba en part al Weltmuseum de Viena.

Els inques dels Andes

Una introducció es troba a Latin American Studies. Vegeu Arquitectura inca, una monografia sobre la capital inca, Cusco/Cuzco, i altres sobre el darrer reducte inca, Machu Picchu: Louis H. Albert, Travel Tours, Machu-Picchu.info.


EL MÓN NO OCCIDENTAL  
Torna al sumari

Antigues cultures com les de Sri Lanka, Kamputxea, Myanmar i Indonèsia havien conegut llurs dies d'esplendor abans de l'època que ens ocupa.

Els nazarís de Granada

Llur palau era l'Alhambra: Patronato de la Alhambra y el Generalife, Columbia University, Área25 IT.

Els merinides, saadís i alauís del Marroc

Llurs corts successives són a Marràqueix, Meknès i Rabat, mentre que Fes continua sent la capital cultural. Mequines i Fes poden veure's en aquesta guia turística.

L'imperi bizantí

Dels dos primers segles de Constantinoble, Nea Roma, les principals restes són les muralles, especialment les dels emperadors Teodosi II (412-413) i Anastasi, i les obres hidràuliques. Del Palau Sagrat només resten alguns mosaics de paviment i el palau de Boukoleon.

El relator de les obres del regnat de Justinià és Procopi de Cesarea. Les principals són: Hagia Sophia i Hagia Irene de Constantinoble, Santa Caterina del Mont Sinaí. Justinià fa construir a Jerusalem l'església de la Mare de Déu (la Nea), desapareguda, i a Betlem fa reconstruir l'església del Naixement.

El banquer de Ràvena Julià Argentari (mitjans s. VI) fa bastir i decorar amb mosaics les esglésies de Sant Vital, Sant Apolinar in Classe i Sant Miquel in Africisco.

Encàrrecs imperials de l'època bizantina mitjana (s. X) són el Rotlle de Josué i el Menologi de Basili II. Anava destinada a un membre de l'aristocràcia la Bíblia de Lleó el Patrici. A l'emperador Contantí IX Monòmac (s. XI) hom deu l'església Nea Moni de Quios i la restauració del sant Sepulcre de Jerusalem. Del segle XII i encàrrec de l'emperadriu Eirene, consort de Joan II Comnè, és l'església del Pantocrator. Una reconstrucció virtual de la capital, immediatament abans del saqueig croat de 1204, és Byzantium 1200.

La darrera fase de l'art bizantí a Constantinoble, sota la dinatia dels Paleòlegs, contempla l'ampliació i decoració, pel ministre Teodor Metokitos, de l'església de Sant Salvador de Cora (Kariye-Cami), visible a Thais i a la Columbia University. Els afegits a l'església de la Theotokos Pammakaristos són encàrrec del ministre Miquel Glabas i la seva vídua, Maria Ducaena. Un altre centre de l'art paleòleg tardà, residència habitual dels hereus del tron, és la ciutat de Mistra.

Els Comnens governen fins 1461 a la ciutat de Trebisonda. El principal temple és Haghia Sophia.

Armènia

La cort reial era la ciutat abandonada d'Ani.

Turquia

L'arquitectura de les tres capitals otomanes successives es troba a Bursa, Edirne i Estambul. Cada soldà (de vegades la mare del soldà) acostumava a patrocinar un conjunt () de gran mesquita i dependències. També contruiren fortaleses al Bòsfor i als Dardanels. El gran arquitecte dels soldans del segle XVI és Mimar Sinan. Sobre el palau Topkapi: la pàgina oficial i la de la Universitat Bilkent. Els palaus més tardans dels soldans (s. XIX) es troben a Milli Saraylar.

Després de la família regnant, els principals patrons d'arquitectura eren els grans visirs, com dos de Solimà el Magnífic. El palau d'Ibrahim Pashà és actualment Museu d'Arts Turques i Islàmiques; també patrocinà una mesquita. A Rüstem Pashà hom deu una mesquita a Istanbul i un caravansar a Edirne.

Al segle XX, la família d'empresaris Sabanci (Haci Ömer i el seu fill Sakip) han format el Sakip Sabanci Müzesi d'Istanbul.

Els mamelucs d'Egipte

Sobre arquitectura, vegeu Islamic Art Network, un curs d'arquitectura islàmica al Caire i el Creswell Archive, gran part del qual pot visualitzar-se a ArchNet. Sobre miniatura, vegeu l'Alcorà del soldà Baibars.

Els safàvides de Pèrsia (Iran)

Arquitectura: guia d'Isfahan i mitjançant Oriental Architecture. Un llibre miniat: els Set Trons (British Library). Un museu: el Palau Golestan (Teheran).

Els timúrides i uzbecs d'Uzbekistan

Vegeu a Asian Historical Architecture els edificis de Samarcanda, Bujara i Khiva. Vegeu també Timurid Architecture in Samarkand. Sobre la pintura cortesana: Central Asian miniature. Un llibre miniat a Shiraz (Pèrsia) per encàrrec d'un governant timúrida: la Miscel·lània d'Iskandar Sultan (British Library).

Dinasties de l'Índia

Steven Kossak, Indian court painting, 16th-19th century, tracta tant les corts musulmanes com les hindús.

Sobre la dinastia musulmana imperial, els mogols, el British Museum presenta una introducció didàctica, i l'Archaeological Survey of India vistes del Fort d'Agra, del Taj Mahal, de Fatehpur Sikri, de la Tomba d'Humayun i del Fort Roig de Delhi. Les ciutats capitals dels mogols estan tractades a Islamic Monuments in India i Old Stones; Agra i Delhi, a India Virtual Tour; Lahore (Paquistan), a Oriental Architecture i a Jardins de Lahore. El Taj Mahal també està il·lustrat a la pàgina oficial, a Virtual Travel i a PBS. De l'emperador Babur, vegeu els seus jardins i les seves Memòries miniades (British Library).

El perdut tron imperial del Paó Reial se l'apropiaren els afxàrides, successors dels safàvides, en ocasió del saqueig de Delhi (1739). Altres joies mongols formen part del Palau Golestan de Teheran i de les joies de la Corona britànica a la Torre de Londres.

Altres dinasties musulmanes: Multan (Paquistan); Champaner. Tipu, soldà de Mysore, va encarregar a finals del segle XVIII un Alcorà il·lustrat.

Dinasties hindús: la ciutat abandonada de Hampi es pot veure mitjançant Vijayanagara Research Project, HampiOnline i Archaeological Survey of India; els governants del Mewar (Rajastan): el Ramayana de Jagat Singh (British Library), els observatoris astronòmics de Jai Singh II i el Fort de Kumbhalgarh; Jodhpur. Un mecenes del segle XX fou el maharajà d'Indore.

Els Malla i els Gurkha del Nepal

Vegeu una introdució: Monuments of the Katmandu Valley. Una de les tres capitals era Patan (les altres eren Katmandú i Bhatgaon).

Els Thai de Tailàndia

Les capitals successives es poden veure a Asian Historical Architecture: Sukhotai, Ayutthaya i Bangkok. El mateix contingut presenta Old Stones. Vegeu a part el Palau Reial de Bangkok.

Els Nguyen de Vietnam

La darrera capital imperial del Vietnam és Hue, visible a Asian Historical Architecture i a Asie des Héritages.

Xina

El British Museum presenta una introducció didàctica.

La dinastia Yuan (mongol: 1279-1368) establí la capital a Pequín, aleshores anomenada Cambalic, però les residències a l'estepa eren les avui arruïnades Karakorum i Shangdu (la mítica Xanadú). Vegeu la pintura i cal·ligrafia sota els Yuan.

La primera capital de la dinastia Ming (xinesa autòctona: 1368-1644) fou Nanking. S'hi pot veure la Ming Xiaoling o tomba d'Hongwu, el primer emperador Ming.

La darrera dinastia imperial, la Quin (manxú: 1644–1911), té per seu Pequín. Els seus principals conjunts arquitectònics són la Ciutat Prohibida, el Palau d'Estiu, el Palau d'Estiu Vell (destruit al 1860), el Parc Beihai i el Temple del Cel. Al nordest de la capital mantenen el conjunt lamaista de Chengde. Com a art pictòric, els emperadors encarreguen rotlles d'inspecció.

A la comarca de Pequín es troben les tombes Ming, les tombes Quin de l'Est i les tombes Quin de l'Oest.

Residència d'un alt funcionari, Heshen, a Pequín: l'anomenada mansió del príncep Kung.

Abans de prendre Pequín (1644), els emperadors Quin residien al Palau Imperial de Shenyang (Mukden, Manxúria). A les rodalies es troben les tombes imperials, la Beiling (Nord), la Dong Ling (Est) i la tomba Yongling a Fushun.

En retirada a Taiwan, els nacionalistes comandats per Chiang Kai-shek s'endugueren una part del patrimoni xinès, que pot contemplar-se al Palau Nacional de Taipei (pàgina no oficial).

Corea

Edificis de la dinastia Joseon a la capital: Seül. La Fundació Samsung ha format el Ho-Am Art Museum i el Leeum Museum of Art.

Japó

Existeix una presentació de les residències imperials. Els grans monuments de l'època feudal (shogunat Tokugawa) són els castells, visibles a: Castle Trek, Castles of Japan, Jcastle. Les ciutats més riques en edificis anteriors a l'època Meiji són Kyoto, capital fins 1869 (vegeu-la a Asian Historical Architecture i a l'oficina Leo Masuda), i Nikko.

La col·lecció formada per Kojiro Matsukata durant els seus viatges per Europa forma el nucli del Museu Nacional d'Art Occidental, excepte les xilografies japoneses, cedides al Museu Nacional de Tòquio.

Àfrica negra

Col·leccionistes d'art africà són Yuri Raskin i el seu fill Ilya.

Sobre el reialme de Benín (ètnia Edo) existeixen varis recursos. A l'abans anomenat Dahomey, vegeu els palaus reials d'Abomey. A Nigèria, els bronzes de Benín foren saquejats el 1897 per una expedició britànica; dispersats, el lot més considerable es guarda al British Museum (un text de 1899). Compres i una expedició alemanya de 1910 estan en l'origen del fons del Ethnologisches Museum de Berlín. Vegeu també African art in Western collections.