Biografia

Una dada poc coneguda de la biografia de Puccini és que va ser músic de cinquena generació dins la seva família, que es remuntava a un altre Giacomo Puccini que visqué a la ciutat toscana de Lucca entre 1712 i 1781. Fill del també compositor i professor Michelle Puccini, Giacomo va néixer igualment a Lucca el 22 de desembre de 1858. El seu pare va morir quan ell tenia només cinc anys, però la seva mare estava decidida a que el petit Giacomo continués amb la tradició familiar dedicant-se a la música. A la seva ciutat natal va estudiar a l’Istituto Pacini, l’escola de música de la ciutat de la qual el seu pare n’havia estat director, graduant-se el 1880 amb una missa coneguda avui com Messa di Gloria. Les seves aptituds no passaren desapercebudes, i aquell mateix any va ser enviat al Conservatori de Milà per continuar la seva formació musical. Allà va tenir com a mestres a Bazzini i Ponchielli (1880-1883), i compartí el lloguer de l’habitació amb un dels grans compositors del moviment verista de l’època: Pietro Mascagni. D’aquesta època daten dos dels seus preludis simfònics, a més del Capriccio sinfonico.
El 1883, Puccini es va presentar al concurs d’òpera en un acte organitzat per l’editor Sonzogno amb l’obra Le Villi, amb llibret de Ferdinando Fontana. La seva obra va ser rebutjada pels examinadors, presidits per Ponchielli, argumentant que era il·legible, però gràcies a les influències d’alguns amics, es va estrenar al Teatre Dal Verme de Milà a finals de maig de 1884, a Torí a finals del mateix any i a La Scala l’any següent. Malgrat tractar-se de la seva primera òpera, en aquesta obra ja es poden trobar algunes de les característiques de l’estil de Puccini, com són una tendència a la malenconia, la incorporació d’interludis orquestrals i un personatge femení abocat a la tragèdia.
L’èxit de la seva primera òpera cridà l’atenció d’un altre editor, Giulio Ricordi (editor entre altres de les òperes de Verdi i rival de Sonzogno), qui encarregà a Puccini la composició d’una altra òpera, pagant-li una assignació mensual a compte de drets d’autor. Col·laborant novament amb Fontana, que s’inspirà en La coupe et les lèvres d’Alfred de Musset pel seu llibret, va trigar cinc anys en compondre Edgar, que es va estrenar a La Scala el 1889. Les seves tres úniques funcions van fer d’aquesta obra el fracàs més important de la seva carrera.
Durant aquest període, Puccini va tenir un fill, Antonio, nascut el 1886 de la seva relació amb Elvira Bonturi, dona d’un comerciant milanès. No va ser fins a la mort d’aquest el 1904 que ambdós van poder casar-se.
El fracàs d’Edgar contrasta amb l’èxit de la seva següent òpera, Manon Lescaut, estrenada al Teatre Regio de Torí el 1893. Molts llibretistes treballaren en l’adaptació del relat de l’abat Prévost, des de Leoncavallo (un altre compositor verista) fins al mateix Puccini, però a partir de 1891 va ser Luigi Illica qui s’encarregà de diferenciar aquesta Manon de la que Massenet havia estrenat el 1884 i que tenia un gran èxit a Itàlia. Però amb la seva versió, Puccini assoleix definitivament un estil compositiu propi, en el qual la melodia és el principal vehicle. Novament trobem un personatge femení amb un destí fatal, però Puccini combina molt hàbilment la tragèdia amb altres elements festius o melancòlics. A més, amb l’èxit de la seva Manon a Torí, l’editor Ricordi veié justificada la confiança dipositada en el jove compositor.
Amb una posició econòmica garantida pels seus èxits professionals, Puccini s’establí a Torre del Lago, on es va fer construir una vila  (coneguda avui dia com la Villa Puccini). Allà podia compondre sense cap destorb, malgrat que el seu ritme de treball s’endarreria pels continus viatges per assistir a representacions de les seves òperes.
La seva producció operística continuà amb un altre èxit, tot i que inicialment inferior a l’anterior: La bohème s’estrenà igualment al Regio de Torí el 1896. El llibret és d’Illica i Giacosa, adaptant les Escenes de la vida bohèmia (1849) d’Henri Murger. Puccini torna a mostrar la seva habilitat per combinar elements de signe diferent, com l’amor entre Mimì i Rodolfo, la gelosia de Marcello pels flirteigs de Mussetta, l’ambient festiu i desenfadat del barri llatí parisenc, i el drama que viuen els personatges protagonistes en el darrer acte de l’obra. Amb La bohème, Puccini aconseguí renom internacional, a més d’uns quantiosos beneficis econòmics.
Puccini trià un tema completament diferent per Tosca (1900), la seva següent òpera, adaptant l’obra de Victorien Sardou. En aquest drama polític ambientat en el segle XIX, Puccini enfronta l’amor de Tosca i el pintor revolucionari Mario Cavaradossi, amb el que el sàdic cap de la policia, el baró Scarpia, sent per la protagonista de l’òpera. La trama aquí no té a veure amb la condició social dels personatges, com a La bohème, sinó amb la seva ideologia. Dues de les àries més conegudes de Puccini, “Vissi d’arte” i “E lucevan le stelle”, es troben en aquesta partitura. Tot i la freda acollida de la crítica italiana, que en aquells anys seguia les darreres obres del seu estimat Verdi, l’òpera triomfà tant en la seva estrena romana com dos mesos després a La Scala de Milà.
Puccini tornà a un tema més íntim amb Madama Butterfly, estrenada a La Scala el 17 de febrer de 1904. El llibret, igual que en les dues òperes anteriors, era d’Illica i Giacosa. Per tal de recrear una ambientació adequada, Puccini estudià col·leccions de cançons japoneses i introduí harmonies orientals a la partitura. El desenvolupament  psicològic del personatge de Cio-Cio-San al llarg de l’òpera, des de la ingenuïtat inicial fins al seu tràgic final, era una característica poc habitual en l’òpera verista de l’època. Malgrat tot, Madama Butterfly no tingué l’èxit esperat: se la va acusar de ser massa llarga, i Puccini la va revisar en tres ocasions abans de la seva estrena definitiva a l’Opéra-Comique de París el desembre de 1906.
El relatiu fracàs de Madama Butterfly i la mort de Giacosa el 1906, tanquen el període creatiu més popular de Puccini i obren una etapa en que el compositor cercà nous temes i estils. En l’àmbit personal, les contínues infidelitats de Puccini i la gelosia de la seva esposa portaren al suïcidi de la seva jove minyona, i el procés i condemna d’Elvira li impediren treballar entre 1908 i 1909. Finalment, gairebé set anys després de l’estrena de la seva òpera anterior, el desembre de 1910 veié la llum La fanciulla del West, amb llibret de Guelfo Civinni i Carlo Zangarini, basada en l’obra de David Belasco. L’estrena va ser dirigida per Arturo Toscanini al Metropolitan Opera de Nova York, i protagonitzada per Enrico Caruso. Aquesta òpera, ambientada en l’oest americà, també té un personatge femení protagonista (propietària d’un saloon), però a diferència de les òperes anteriors, es tracta d’un drama amb final feliç.
La mort de Giulio Ricordi el 1912 i les males relacions de Puccini amb el seu fill Tito, van fer que la seva següent òpera acabés en les mans de l’editor Sonzogno. La rondine, encarregada pel Carltheater de Viena l’any 1913 i amb llibret de Giuseppe Adami, es va estrenar a Monte Carlo el 1917, territori neutral en ple conflicte bèl·lic.
Puccini compaginà la composició d’aquesta òpera amb la de Il trittico, una col·lecció de tres òperes d’un acte cadascuna, estrenades a Nova York el 1918. La primera d’aquestes òperes, Il tabarro, té llibret d’Adami, mentre que el de les altres dues, Suor Angelica i Gianni Schichi és de Giovanni Forzano (aquesta darrera a partir d’un episodi de la Divina comèdia). Puccini torna a demostrar la seva habilitat combinant tres gèneres diferents per a cadascun dels actes d’aquest tríptic: dramàtic el primer, sentimental el segon i buffo l’últim. A totes tres, però, hi ha present el tema de la mort. Una de les àries més conegudes de Puccini, “O mio babbino caro”, pertany a la darrera de les tres òperes.
En la seva darrera òpera, Puccini tornà novament els ulls cap a orient, la Xina en aquest cas. Per a Turandot, col·laborà un altre cop amb el llibretista Giuseppe Adami i amb Renato Simoni, que adaptaren l’obra homònima de Carlo Gozzi que ja havia musicat F. Busoni uns anys abans. Malauradament, l’òpera va quedar incompleta en morir l’autor de càncer a Brussel·les el 29 de novembre de 1924. En el moment de la seva mort, Puccini havia acabat l’orquestració de la primera escena del tercer i últim acte, i havia deixat indicacions sobre el sacrifici de Liù, però no havia arribat a l’escena més important: el duet amorós entre la princesa Turandot i el príncep Calaf. Per recomanació de Toscanini, la seva finalització va ser encarregada a Franco Alfano, sent estrenada a La Scala milanesa el 25 d’abril de 1926. L’estrena de Turandot va estar marcada per dues anècdotes. La primera, que el director Arturo Toscanini es va negar a interpretar, com volia Mussolini, l’himne feixista Giovinezza, i el Duce va renunciar a assistir-hi. I en segon lloc, que en el moment posterior al seguici fúnebre de Liù, Toscanini baixà la batuta i, girant-se cap al públic, digué amb veu emocionada: “Qui finisce l’opera, perchè in questo punto il Maestro è morto”. Només a partir de la segona representació, i amb un altre director, es va oferir la versió completa d’Alfano. Malgrat ser considerat un dels més grans directors del segle XX i que encara li quedaven més de trenta anys de vida, Toscanini mai tornà a dirigir Turandot.
Amb Puccini morí el representant més destacat de l’òpera italiana de la seva època, marcada pel corrent verista (moviment literari italià caracteritzat per un realisme extrem i detallista, que subratllava la pobresa rural i urbana). Puccini, però, demostrà habilitats compositives que no van ser igualades per cap dels seus contemporanis, com el seu domini de l’orquestració (gràcies en part al seu interès pels autors del seu temps, des de Debussy fins a Schönberg), i l’estructuració de les òperes en actes independents, amb la seva particular atmosfera, articulats amb motius recurrents (a l’estil dels Leitmotifs wagnerians, però sense una significació fixa) i permetent la identificació dels personatges, sobretot de les seves heroïnes, amb les seves pròpies melodies.


  Esteu escoltant el fragment de La Bohème "Sono andati? Fingevo di dormire" per Mirella Freni (Mimì), Luciano Pavarotti (Rodolfo), Berliner Philharmoniker, dir. Herbert von Karajan


Febrer 2009 - Hipatia - Biblioteca d'Humanitats - UAB - Altres exposicions
Contingut: Raul Coré
Disseny: Xavi Beltran